En la basílica de Santa María de Trastevere se reza por los enfermos. Llegir més
En la basílica de Santa María de Trastevere se reza por los enfermos.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Siràcida 17,24-29
Però, als qui es penedeixen, Déu els dóna l'ocasió de retornar a ell,
i anima la perseverança dels qui defalleixen.
Torna al Senyor i abandona el pecat,
suplica-li i es tornarà petit l'obstacle que et faria ensopegar.
Retorna a l'Altíssim i allunya't del mal,
que ell mateix et conduirà de les tenebres a la llum de la salvació.
Odia tot el que és detestable.
Qui lloarà l'Altíssim en el món dels morts?
Sols els vius li poden donar gràcies.
Un mort ja no hi és i no pot lloar Déu,
però el qui és viu i ple de salut ha d'enaltir el Senyor.
Que n'és, de gran, la misericòrdia del Senyor!
Que gran, el seu perdó, per als qui acudeixen a ell!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La pregunta sobre el hombre, quién es, cuál es su misión sobre la tierra, recorre toda la Escritura. La mentalidad corriente concibe al hombre como una persona autónoma, con capacidad de decisión y de acción, de elección y de proyecto. Y es verdad: Dios ha creado al hombre dándole libertad. Pero no una libertad absoluta, es decir, desligada de todo vínculo, de toda relación, hasta el punto de pensar imponerla sin medida y sin objeciones, con la intención de afirmarse a sí mismo sin límite alguno. Esta concepción ha hecho surgir un nuevo culto, que podríamos definir como egolatría, el culto de uno mismo y del propio yo, sobre cuyo altar se sacrifican hasta los afectos más preciados. El proyecto de Dios para cada uno de nosotros no pasa por la afirmación de la propia fuerza, sino por la conciencia de un nosotros a construir para ser verdadera familia suya. Ser conscientes del propio pecado no significa ver fracasada nuestra humanidad, sino descubrir el lugar preciso donde estamos, y de las grandes posibilidades que se abren ante nosotros. En el libro del Eclesiástico se concibe al hombre como una criatura preparada para aceptar la misericordia y el consuelo que Dios le ofrece, y emprender así un camino de retorno hacia él. Quien camina con decisión hacia el Señor y con el Señor, no comercia con el mal y no tolera la iniquidad. Elegir la compañía de Dios significa dar la espalda a toda injusticia. Quien escoge estar junto a Dios y escuchar su Palabra no sigue el mal y no cae en el pecado. En cambio, aquel que quiera estar por encima de los demás acabará por reconocer amargamente que es solo "tierra y cenizas". La verdadera vocación del hombre es la alabanza a Dios, que es el Señor de las legiones celestes y Padre cercano a todos los hombres, sus hijos. El Eclesiástico observa: "El que vive y goza de salud puede alabar al Señor".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
