VIII del tiempo ordinario
Recuerdo de Shabbaz Bhatti, ministro para las Minorías de Pakistán, cristiano, asesinado en 2011 por los terroristas por su compromiso en la búsqueda de la paz y del diálogo.
Llegir més
VIII del tiempo ordinario
Recuerdo de Shabbaz Bhatti, ministro para las Minorías de Pakistán, cristiano, asesinado en 2011 por los terroristas por su compromiso en la búsqueda de la paz y del diálogo.
Primera Lectura
Siràcida 27,4-7
Quan se sacseja el sedàs, queda el rebuig;
igualment, quan algú es posa a parlar, li surten els defectes.
Com el forn posa a prova els atuells del terrisser,
la prova de l'home és quan delibera.
Com el fruit demostra com han conreat un arbre,
les paraules revelen el que pensa una persona.
No facis elogis de ningú abans de sentir-lo parlar,
perquè en les paraules es posen a prova les persones.
Salm responsorial
Salm 91 (92)
Antífona
És bo de lloar el teu nom, oh Altíssim.
? És bo de lloar el Senyor,
de cantar al teu nom, oh Altíssim,
? de proclamar al matí el teu amor,
i de nit la teva fidelitat,
? amb l'arpa de deu cordes i la lira,
als acords d'interludis de cítara.
? Senyor, quin goig que em donen les teves gestes!
Aclamo l'obra de les teves mans.
? Que en són, de grans, Senyor, les teves obres,
els teus designis, que en són, de profunds!
? Els ignorants els desconeixen,
els insensats no arriben a comprendre'ls.
= Ni que els injustos creixin com l'herba, †
ni que arribin a florir els amics de males arts,
acabaran que no se'n parlarà mai més.
? Però tu, Senyor,
ets excels per sempre!
= Els teus enemics, Senyor, †
els teus enemics desapareixeran,
seran dispersats els amics de males arts.
? A mi, com als búfals, m'alces el front,
i em perfumes amb oli novell.
= Puc mirar de fit a fit els meus contraris; †
als malvats que s'aixequen contra mi,
els sento parlar sense por.
? Els justos creixeran com les palmeres,
es faran grans com els cedres del Líban;
? plantats a la casa del Senyor,
creixeran als atris del nostre Déu.
? Encara donaran fruit a la vellesa,
continuaran plens d'ufana i de vigor,
? per proclamar que és recte el Senyor, la meva roca,
i que en ell no hi ha injustícia.
Segona Lectura
1a Corintis 15,54-58
Quan aquest cos corruptible s'haurà revestit d'allò que és incorruptible i aquest cos mortal s'haurà revestit d'immortalitat, llavors es complirà allò que diu l'Escriptura: La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? El fibló de la mort és el pecat, i la força del pecat ve de la Llei. Però donem gràcies a Déu, que ens concedeix la victòria per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre.
Per tant, germans meus estimats, manteniu-vos ferms i incommovibles; doneu-vos de ple a l'obra del Senyor, sabent que, gràcies a ell, el vostre treball no serà inútil.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 6,39-45
Els digué encara una paràbola:
-?És que un cec pot guiar un altre cec? ?No cauran tots dos al clot? El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: "Germà, deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà.
"No hi ha cap arbre bo que doni fruit dolent ni cap arbre dolent que doni fruit bo. Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es verema raïm de les bardisses. L'home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l'home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
El breve pasaje del Eclesiástico, que nos invita a reflexionar sobre el peso de las palabras, se muestra estos días de guerra verdaderas como nunca. ¡Cuántas palabras falsas y ambiguas han justificado acciones de guerra y de opresión! Jesús mismo, en el Evangelio de Mateo, advierte a los discípulos de que "de toda palabra ociosa que hablen los hombres darán cuenta en el día del Juicio. Porque por tus palabras serás declarado justo y por tus palabras serás condenado" (Mt 12,36-37). Las palabras "ociosas" son las que derriban sin volver a levantar, las que destruyen sin reconstruir, las que humillan sin sostener después: palabras que nacen de un corazón malvado que no se preocupa por el bien de los demás.
La página del Evangelio de Lucas (6,39-45) que refiere la última parte del discurso de las bienaventuranzas afirma que es de un corazón bueno del que nacen palabras buenas, útiles, que edifican: "Porque no hay árbol bueno que dé fruto malo y, a la inversa, no hay árbol malo que dé fruto bueno. Cada árbol se conoce por su fruto". Y continúa: "?Podrá un ciego guiar a otro ciego? ?No caerán los dos en el hoyo?". Con estas afirmaciones Jesús quiere recordar la centralidad del corazón en la vida de los discípulos. Los comportamientos y las palabras manifiestan lo que llevamos dentro, lo que late en nuestro corazón, lo que constituye la esencia de nuestra vida. De ahí la necesidad para los discípulos de dejarse examinar por la "Palabra de Dios", de dejar que ella fermente el corazón, lo transforme, para que nazcan palabras y comportamientos conformes a la Palabra que se ha escuchado. Es el camino para que el discípulo se convierta en testigo del Evangelio: su ejemplo y sus palabras son una luz también para los demás. La ceguera es el efecto amargo de la concentración sobre uno mismo, de estar encerrado en las propias convicciones no iluminadas por la Palabra de Dios. Y nos consideramos incluso maestros. Pero ?puede un ciego guiar a otro ciego?, advierte Jesús. Está además la tentación de juzgar a los demás con ojo malévolo, que Jesús estigmatiza: "?Cómo es que miras la brizna que hay en el ojo de tu hermano y no reparas en la viga que hay en tu propio ojo?" El Evangelio nos invita a la humildad, a cultivar un corazón bueno del que salgan palabras buenas, llenas de misericordia y de verdad. El Evangelio abre los ojos de la mente y calienta el corazón para que podamos ver con los ojos mismos de Jesús, para conmovernos con sus mismos sentimientos e ir al encuentro de los demás con misericordia.
Todo eso no sucede por sí solo ni mucho menos de forma espontánea, requiere un verdadero trabajo sobre la vida interior, una ascesis sobre los propios instintos, la perseverancia en la escucha de la Palabra de Dios, un vínculo fuerte con la comunidad de los hermanos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.