Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Siràcida 1,1-10
Tota saviesa ve del Senyor
i és amb ell per sempre.
?Qui pot comptar els grans de sorra dels mars,
les gotes de la pluja o els dies de l'eternitat?
?Qui pot mesurar l'alçada del cel,
l'amplada de la terra, la profunditat de l'oceà?
Abans de totes les coses va ser creada la saviesa,
la intel?ligència prudent existeix des de l'eternitat.
La font de la saviesa és la paraula de Déu que és al cel;
la saviesa ens arriba per mitjà dels manaments eterns.
A qui ha estat revelat l'origen de la saviesa?
Qui coneix el que ella ha fet?
A qui ha estat donat de conèixer la saviesa?
Qui ha comprès la seva profunda experiència?
Un de sol és savi, digne de tota veneració:
el Senyor, que seu en el seu tron.
És ell mateix qui ha creat la saviesa,
l'ha vista, l'ha mesurada
i l'ha escampada sobre totes les seves obres.
L'ha donada amb generositat a tothom;
als qui l'estimen, els l'ha donada en abundància.
Estimar el Senyor és saviesa i això dóna glòria a l'home;
el Senyor reparteix la saviesa als qui el veuen.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El libro fue escrito por Ben Sirá (de donde procede el nombre de Sirácida) y es quizá el último del Primer Testamento en ser redactado. El autor es un escriba sabio que se propone leer la Escritura con inteligencia sapiencial para trasladarla al pueblo e iluminar su vida cotidiana. Le pide al creyente que se aplique en la meditación de la Palabra de Dios para poder comprender el sentido del tiempo en el que vive. La convicción de fondo es que el origen de la sabiduría está en Dios. Escribe: "Toda sabiduría viene del Señor, y está con él por siempre". En esto concuerda plenamente con el salmista, que canta: "Tu palabra es antorcha para mis pasos, luz para mi sendero" (Sal 119,105). El autor quiere ayudar al creyente a reconocer a lo largo de todas las Santas Escrituras la sabiduría que habita junto a Dios, para poderla acoger y vivir en consecuencia. En realidad, la sabiduría pertenece esencialmente al Señor: "Uno solo es sabio, temible en extremo: el que está sentado en su trono" (v. 6). Pero el Señor no se la guarda celosamente; al contrario, la dona con generosidad a los que lo aman: "Es el Señor quien creó la sabiduría, la vio, la midió y la derramó sobre todas sus obras. Se la concedió a todos los vivientes y a los que le aman se la regaló" (9-10). Según el autor, solo quien se confía a Dios puede vivir con sabiduría. El hombre es finito y limitado, no puede contar ni la arena del mar ni las gotas de lluvia, ni tampoco los días ni los siglos. Los creyentes tienen la responsabilidad tanto de acoger el don de la sabiduría como de ponerla en práctica, para ayudar a todos a comprender el sentido de la historia y del mundo con la mirada y el pensamiento de Dios. La sabiduría que el creyente acoge lo empuja a seguir buscando e indagando. En este tiempo de globalización y de simplificaciones arriesgadas, vuelve a ser actual la exhortación del Concilio Vaticano II, que en la Gaudium et Spes (GS 15) escribía: "Nuestra época, más que ninguna otra, tiene necesidad de esta sabiduría para humanizar todos los nuevos descubrimientos de la humanidad. El destino futuro del mundo corre peligro si no forman hombres más instruidos en esta sabiduría".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
