Oración por la unidad de los cristianos. Recuerdo especial de las comunidades cristianas de África. Llegir més
Oración por la unidad de los cristianos. Recuerdo especial de las comunidades cristianas de África.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 7,25-8,6
Per això té el poder de salvar definitivament els qui per ell s'acosten a Déu, ja que viu per sempre intercedint a favor d'ells.
Aquest és realment el gran sacerdot que ens calia: sant i innocent, sense taca ni complicitat amb els pecadors, enaltit més amunt dels cels. Ell no necessita, com els altres grans sacerdots, oferir sacrificis cada dia, primer pels propis pecats, després pels pecats del poble: això ho va fer una vegada per sempre, oferint-se ell mateix. La Llei destina a ser grans sacerdots uns homes plens de febleses, però la paraula del jurament que substitueix la Llei fa gran sacerdot el Fill, que ha arribat a la plenitud per sempre.
El punt central de la nostra exposició és que tenim un gran sacerdot que s'ha assegut en el cel, a la dreta del tron de la majestat divina; ell és el ministre que oficia en el santuari, en el veritable tabernacle, aquell que no van erigir els homes, sinó Déu mateix.
Tot gran sacerdot està destinat a oferir dons i sacrificis; per això també calia que aquest gran sacerdot tingués alguna cosa per oferir. De fet, si ell estigués a la terra, ni tan sols seria sacerdot, perquè aquí ja hi ha els qui presenten les ofrenes prescrites per la Llei. Ara bé, aquests sacerdots celebren un culte que és tan sols imitació i ombra de les realitats celestials. Així ho trobem en l'oracle diví manifestat a Moisès quan anava a construir el tabernacle, i que diu: Mira bé i fes-ho tot igual al model que et mostro aquí a la muntanya. En canvi, al nostre gran sacerdot li correspon d'oficiar en un culte més excel?lent, ja que és mitjancer d'una aliança molt millor, fonamentada en promeses incomparablement millors.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
"Tenemos un sumo sacerdote tal, que se sentó a la diestra del trono de la Majestad en los cielos, al servicio del santuario y de la Tienda verdadera, erigida por el Señor, no por un hombre." Estamos en el corazón de la fe cristiana: Jesús ha ofrecido su vida por nosotros, víctima inocente, único sacrificio a través del cual se ha constituido mediador entre Dios y los hombres. A través de él nosotros podemos ser perdonados y entrar en comunión con Dios y vivir en la alianza con el Señor. Con su muerte y resurrección ha dado comienzo a la plenitud del Reino, el tiempo de la salvación plena. Se comprende así la centralidad de la liturgia eucarística del domingo, en la que somos regenerados a una vida nueva y constituidos como Cuerpo de Cristo. No solo, la creación misma es implicada en el tiempo final. Como el sábado judío es visto en el libro del Génesis como cumplimiento de la creación, así el domingo de los cristianos realiza la nueva creación, la instaurada por la muerte y resurrección del Señor. Claro, esta es hoy para nosotros y para la creación un cumplimiento parcial, porque solo en Cristo Jesús es vencida la muerte y la corrupción. En efecto, esperamos con esperanza el cumplimiento definitivo, cuando "no habrá ya muerte ni habrá llanto, ni gritos ni fatigas, porque el mundo viejo ha pasado" (Ap 21,4). Por esto, todos necesitamos este sumo sacerdote según el orden de Melquisedec, para que siga ofreciendo su vida por nosotros, dándonos su pan y haciéndose alimento en esa Palabra que se convierte en pan y alimento de vida eterna.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
