Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 13,31-35
En aquell mateix moment, alguns fariseus es van acostar a Jesús i li digueren:
-Vés-te'n d'aquí, que Herodes et vol matar.
Ell els respongué:
-Aneu a dir a aquella guineu: "Avui i demà trec dimonis i curo malalts, i el tercer dia arribaré al terme. Però cal que avui, demà i demà passat vagi fent el meu camí, perquè no convé que un profeta mori fora de Jerusalem."
(Mt 23,37-39)
"Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut. Doncs bé, la vostra casa és abandonada. Us dic que no em veureu fins que arribi el temps que direu: Beneït el qui ve en nom del Senyor!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mientras Jesús está en Transjordania, territorio bajo control de Herodes, algunos fariseos le advierten de que el rey lo está buscando para asesinarlo. No es el mismo Herodes de la infancia de Jesús, pero sí es de la misma familia. Y es verosímil que Jesús mismo hubiera comprendido que cada vez era más peligroso continuar su viaje hacia Jerusalén Lo entendieron incluso los fariseos que ponen a Jesús en alerta. Sin embargo, Jesús no se echa atrás, no puede traicionar el Evangelio, no puede detener su predicación. Sabe que su Evangelio es más fuerte que el poder de Herodes. Y es necesario que la buena noticia del reino se predique por las calles de Galilea y de Judea e incluso dentro de las murallas de Jerusalén. Por eso Jesús no huye de Herodes ni se detiene ante los peligros. A los fariseos les contesta: "No cabe que un profeta perezca fuera de Jerusalén". E inmediatamente después pronuncia aquel triste lamento sobre la ciudad santa que se ha alejado de Dios hasta no saber acoger la palabra de los profetas. Por desgracia esa sordez no está exenta de consecuencias. No escuchar la palabra de Dios llevará a Jerusalén hacia la destrucción. Gran amargura destilan estas palabras de Jesús: "¡Cuántas veces he querido reunir a tus hijos, como una gallina su nidada bajo las alas, y no habéis querido!". Son palabras dolidas del Señor que tal vez debemos repetir hoy en referencia a nuestras ciudades, que cada vez están más heridas por la violencia. Solo acogiendo la profecía de Dios, solo si las palabras de amor encuentran su lugar en el corazón de los hombres, nuestras ciudades y nuestros países podrán encontrar el camino de una convivencia más pacífica y serena.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
