Recuerdo de los apóstoles Simón el Cananeo, llamado el zelota, y Judas Tadeo. Llegir més
Recuerdo de los apóstoles Simón el Cananeo, llamado el zelota, y Judas Tadeo.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 6,12-19
Per aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols: Simó, que anomenà també Pere, Andreu -el seu germà-, Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor.
Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties. Els turmentats per esperits malignes també eren curats. Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'ell una força que guaria tothom.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hoy la Iglesia recuerda a los apóstoles Simón y Judas. Simón es llamado el "zelota" tal vez porque pertenecía al grupo antirromano de los zelotas que recurrían también a la violencia. Según la tradición predicó el Evangelio en Samaría y Mesopotamia y murió en Persia. Judas, llamado también Tadeo, que significa "magnánimo", es el apóstol que en la última cena pidió a Jesús que se manifestara únicamente a los discípulos y no al mundo. Su nombre aparece en último lugar en las listas de los apóstoles. La tradición lo indica como autor de la carta homónima dirigida a los conversos del judaísmo. No se sabe casi nada de sus vidas, pero no por eso son menos importantes que los demás. En la Iglesia no importa la notoriedad, sino la comunión con el Señor y con los hermanos. En esta página evangélica se destaca no la diversidad de sus cometidos sino el hecho crucial de que están todos junto a Jesús. Suena totalmente desaforada la discusión sobre quién entre ellos es el primero. Por desgracia, es algo que sucede con frecuencia también en la comunidad cristiana. No perseguimos el primer puesto para servir, sino para ser vistos y para ser protagonistas. Lo que debemos perseguir, más bien, es ser los primeros en amar, en servir con generosidad y desinteresadamente. El evangelista destaca la lista de nombres. Jesús llama a todos por su nombre, también a Simón y a Judas. Son discípulos y luego apóstoles, enviados para la misión del Evangelio, porque Jesús los llama directamente, por su nombre. También la fraternidad entre ellos es fruto de este llamamiento común. Por eso Jesús podrá decir que los demás reconocerán a sus discípulos por el amor que tendrán entre ellos. En la mentalidad bíblica el nombre no es solo un medio útil para llamarnos sino mucho más: significa la historia, el corazón, la vida de cada persona.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
