Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 11,5-13
I els digué encara:
-Si algú de vosaltres té un amic i el va a trobar a mitjanit i li diu: "Amic, deixa'm tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a oferir-li", segur que no li respondrà de dins estant: "No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls." Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per amistat, la impertinència d'aquell l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.
"I jo us dic: Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. Perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. Quin pare d'entre vosaltres, si el seu fill li demana peix, en comptes de peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ?li donarà potser un escorpí? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús insiste en que los discípulos deben orar con fe e insistencia. Y a ese propósito narra dos parábolas. La primera, la del amigo inoportuno, es casi un comentario de la cuarta invocación del "padrenuestro", es decir, "danos hoy nuestro pan de cada día". Con esta parábola Jesús parece querer que los discípulos sean también "inoportunos" con el Padre en la oración. Sí, los discípulos deben insistir cuando piden. "Yo os digo: pedid y se os dará; buscad y hallaréis; llamad y se os abrirá", les repite a los discípulos. Y los tranquiliza diciéndoles que les pasará también a ellos lo mismo que sucede en la parábola. La oración insistente parece obligar a Dios "a levantarse" y atender nuestra petición. Y Dios, continúa diciendo Jesús con la segunda parábola, no solo contestará, sino que dará siempre cosas buenas a sus hijos. Él escucha siempre a los que se dirigen a él con confianza. Realmente la oración -la del hijo que confía totalmente en el Padre- tiene una fuerza increíble, es capaz de "doblegar" a Dios a nuestro favor. Por eso en toda la tradición de la Iglesia la insistencia en la oración es uno de los pilares irrenunciables de la vida espiritual. Por desgracia -a causa, entre otros motivos, del ritmo desenfrenado de la vida de hoy día- nos cuesta orar y raramente somos perseverantes en la oración, sobre todo, en la oración común. No pocas veces nuestra confianza es realmente limitada. Dejemos que esta página evangélica toque nuestro corazón y descubriremos la fuerza y la eficacia de la oración en nuestra vida y en la vida de aquellos por los que rezamos. La oración salva la vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
