Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 9,18-22
Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell. Llavors els preguntà:
-Qui diu la gent que sóc jo?
Ells respongueren:
-Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes.
Ell els preguntà:
-I vosaltres, qui dieu que sóc?
Pere li respongué:
-El Messies de Déu.
Però ell els manà severament que no ho diguessin a ningú.
Jesús afegí:
-Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La profesión de fe de Pedro marca un punto de inflexión en las narraciones evangélicas: prepara el inicio del viaje de Jesús a Jerusalén. Lucas no especifica el lugar donde tiene lugar la escena (Marcos y Mateo la sitúan en Cesarea de Filipo), pero la sitúa en un entorno de oración, escena que se repite con frecuencia en el tercer evangelio. El evangelista parece querer describir el momento en el que la comunidad cristiana se reúne para hacer la oración común: se trata de un tiempo indispensable para vivir el encuentro personal con Jesús. En aquella ocasión Jesús pidió a los discípulos qué pensaba la gente de él. Jesús consideraba a aquel grupo como su familia, como los que hacían realidad concretamente su predicación. Por eso quería saber qué pensaban de él. Evidentemente no era una cuestión de conocimiento superficial, sino del conocimiento que es fruto de la fe. Pedro, en nombre de todos, contesta: "El Cristo de Dios". Es una profesión solemne. Realmente Pedro es el primero, aquel que en nombre de todos profesa la verdadera fe. Él es nuestro modelo para que cada uno de nosotros responda con las mismas palabras a la pregunta que Jesús continúa haciéndonos: "Y vosotros, ?quién decís que soy yo?". No es una pregunta abstracta, como si estuviéramos ante un texto de catecismo. Es el mismo Jesús, el que pide a nuestra mente y a nuestro corazón que lo comprendan y lo amen como nuestro salvador, como aquel que nos libra del pecado y de la muerte. Jesús no impone a los discípulos el secreto sobre su persona para esconderse, sino para que no malinterpreten su misión. Por eso es bueno que haya un conocimiento gradual. La dificultad por comprender profundamente su misión emerge inmediatamente cuando añade cuál será la suerte que le espera en Jerusalén. Sabemos por los pasajes paralelos de los sinópticos que Pedro reacciona negativamente a estas afirmaciones de Jesús. El mensaje de Jesús era claro: la cruz es indispensable para llegar a la resurrección. Ese es el misterio de la vida de Jesús, de la Iglesia y de los discípulos de todos los tiempos. La victoria del bien sobre el mal pasa siempre por el camino de la cruz.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
