Recuerdo de los santos Cosme y Damián (+ 303 ca.), mártires sirios. La tradición los recuerda como médicos que curaban gratuitamente a los enfermos. Especial recuerdo de los que se dedican a atender y curar a los enfermos. Llegir més
Recuerdo de los santos Cosme y Damián (+ 303 ca.), mártires sirios. La tradición los recuerda como médicos que curaban gratuitamente a los enfermos. Especial recuerdo de los que se dedican a atender y curar a los enfermos.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 9,7-9
El tetrarca Herodes va sentir parlar de tot el que succeïa, i estava intrigat, perquè alguns afirmaven: "Joan ha ressuscitat d'entre els morts"; alguns altres deien: "Elies s'ha aparegut"; i d'altres: "Ha ressuscitat un dels antics profetes." Herodes va dir:
-A Joan, jo el vaig fer decapitar. Però, qui és aquest de qui sento a dir tot això?
I buscava la manera de veure Jesús.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La fama de Jesús había llegado hasta la corte de Herodes Antipas, que había mandado decapitar a Juan Bautista. Herodes, en esta tensión psicológica hecha de ansiedad y de miedo, intentaba conocer a Jesús. Ese deseo, no obstante, no es el deseo de alguien que quiere escuchar y comprender. Herodes no lo sabe, pero llegará el momento en el que se encontrará con aquel joven profeta. Será el día del juicio, cuando Pilato decide enviárselo como prisionero. El deseo de Herodes de conocer a Jesús no es como el de Zaqueo, que subió al árbol, o como el de los dos griegos que fueron a encontrar a Felipe y a Andrés para pedirles que les permitieran ver a aquel Maestro. Estos querían entender y comprender la palabra y la acción de aquel joven profeta. Por eso fueron ellos, los que se movieron y fueron a buscar a aquel profeta. Herodes, en cambio, espera que Jesús vaya adonde él. No podemos encontrar al Señor si no "salimos" de nosotros mismos, si no abandonamos nuestro orgullo, si nos quedamos atrapados en el laberinto de nuestra psique. El encuentro con Jesús es personal, directo y sencillo, tal como nos muestran muchos episodios evangélicos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
