Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 9,1-6
Jesús va reunir els Dotze i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties. I els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts. Els digué:
-No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits. Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. I si no us acullen, sortiu d'aquella població i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.
Ells se'n van anar i passaven pels pobles anunciant la bona nova i curant pertot arreu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Los doce no son enviados para enseñar una nueva doctrina, sino para instaurar un nuevo reino, para hacer realidad la liberación de los hombres de la esclavitud del pecado y de la muerte. Jesús les da poder sobre "todos" los demonios. Sí, hay que poner fin a todas las esclavitudes. El anuncio del Evangelio del reino empieza con los hechos, es decir, con claros actos de liberación, con signos evidentes de un tiempo nuevo, un tiempo de misericordia, de amor, de justicia y de paz. La fe cristiana no es una ideología que se contrapone a otra, no es un pensamiento para determinadas personas, a saber, para algunos héroes de ascesis. La fe es transformadora: cambia el corazón de quien decide contestar al llamamiento de Jesús. Y de unos corazones nuevos nace una historia nueva. La fe cristiana no nos encierra en un individualismo avaro. Al contrario, ayuda a transformar la historia para acercar aquel reino de amor que Jesús vino a inaugurar. Los doce -indica Lucas- "partieron, pues, y recorrieron los pueblos". Todo creyente está llamado a seguir a Jesús para comunicar el mismo Evangelio. Esa misión requiere que nos despojemos de nosotros mismos y de nuestro protagonismo. En esta página se percibe la urgencia que lleva a los discípulos de casa en casa, de pueblo en pueblo, de ciudad en ciudad para que nadie se quede sin el Evangelio.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
