Recuerdo de san Mateo apóstol y evangelista. Llegir més
Recuerdo de san Mateo apóstol y evangelista.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 9,9-13
Mentre se n'anava, Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, assegut a la taula de recaptació d'impostos, i li digué:
-Segueix-me.
Ell s'aixecà i el va seguir.
Més tard, mentre era a taula a casa seva, van acudir-hi molts publicans i altres pecadors i es posaren a taula amb Jesús i els seus deixebles. Quan els fariseus ho veieren, preguntaren als deixebles:
-Per què el vostre mestre menja amb els publicans i els pecadors?
Jesús ho va sentir i digué:
-El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En este día en el que la Iglesia recuerda al apóstol y evangelista Mateo, leemos nuevamente la narración de su vocación. El llamamiento que recibe es para nosotros la ocasión de abrir nuestros ojos a la misericordia del Señor. Un antiguo comentador cristiano escribió: "Vio a un publicano y, mirándolo con misericordia lo eligió (miserando atque eligendo) y le dijo: "Sígueme". Le dijo "sígueme", es decir, imítame. Le dijo que le siguiera no tanto con los pies, sino con la práctica de la vida". No es casual que el papa Francisco eligiera como lema de su pontificado esta expresión: "Miserando atque eligendo". El llamamiento de Jesús siempre empieza con su misericordia. Y en virtud de esa decisión, hasta un publicano como Mateo puede ser discípulo y guía de los demás. "Id a aprender qué significa Misericordia quiero, que no sacrificio", dice Jesús. El mundo parece haber olvidado qué significa esta palabra. La misericordia es el corazón que se pone al lado de lo que es pequeño, y transmite el término hebreo hesed que indica la alianza y la solidaridad. Así pues, sentir misericordia no es un acto de piedad sino de justicia. Al parecer, Mateo aprendió inmediatamente qué significa eso, ya que abre las puertas de su casa, invita a Jesús y a los que van con él y les ofrece un banquete. Están también sus amigos y otros a los que el Evangelio denomina "pecadores", personas despreciadas por todos. Mateo comprende que nadie se salva solo. Comprende que convertir nuestra vida no significa hacer un "sacrificio" formal, sino hacer gestos concretos que cambien la vida y el corazón de los demás. Jesús no se escandaliza por el pecado de los hombres, por su debilidad, sino que se distancia del juicio de los fariseos, que levantan muros, crean distancias, trazan fronteras que dividen a los hombres entre puros e impuros, entre buenos y malos, entre sanos y enfermos. "No necesitan médico los que están fuertes, sino los que están mal." Jesús explica cuál es su misión: él ha venido para ayudar y para curar, para liberar y para salvar. No bajó del cielo para juzgar, sino para enseñar a los hombres a hacer lo mismo que él.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
