Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 8,1-3
Després d'això, Jesús recorria viles i pobles predicant i anunciant la bona nova del Regne de Déu. L'acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades d'esperits malignes i de malalties: Maria, l'anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la muller de Cuses, administrador d'Herodes, Susanna i moltes altres, que els assistien amb els seus béns.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús decide tener a su lado no solo a los doce sino también a algunas mujeres. Es una decisión que ejemplifica el nuevo estilo que Jesús ha venido a instaurar. Solo Lucas lo destaca. Aquellas mujeres, escribe el evangelista, "habían sido curadas de espíritus malignos y enfermedades", y habían decidido seguir a Jesús y poner todos sus bienes a su servicio y al servicio de los discípulos. En ese sentido formaban parte a título pleno de aquel nuevo grupo que Jesús había creado, y que había convertido en una auténtica comunidad. Esta indicación del evangelista es importante porque muestra que Jesús iba más allá de las costumbres de su tiempo. En efecto, para la costumbre rabínica de la época era impensable que las mujeres entraran en el círculo de los discípulos. Jesús, en contra de la mentalidad de la época, las asocia a su misión, como se ve también en otras páginas evangélicas. Lucas nombra a tres: María, llamada Magdalena, que había sido liberada de "siete demonios", es decir, un considerable número de espíritus malignos; Juana, una mujer próxima al rey Herodes, que será citada en la narración de la resurrección; y Susana, de quien no hay noticias. Probablemente eran mujeres acomodadas que, atraídas por la predicación de Jesús, pusieron sus riquezas al servicio del Maestro y del pequeño grupo. Ya en estas pocas líneas se ve claramente el primado del discipulado que ayuda a superar todas las barreras, incluso las que parecen más difíciles de franquear. Para Jesús lo importante es ser discípulo. Y el discipulado confiere a cada persona la verdadera y más importante dignidad: la de anunciar el Evangelio y dar testimonio del amor que reciben todos los discípulos, más allá de distinciones.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
