Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 7,31-35
"A qui compararé, doncs, la gent d'aquesta generació? A qui s'assemblen? S'assemblen als nois que seuen a les places i es criden els uns als altres dient: "Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no ploreu!" Perquè ha vingut Joan Baptista, que no menja pa ni beu vi, i dieu: "Té el dimoni"; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i dieu: "Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors." Però els fills de la saviesa acrediten tots que és justa.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús se pregunta: "?Con quién, compararé, pues, a los hombres de esta generación? Y ?a quién se parecen?". Dirigiéndose a los que le escuchaban continúa diciendo que son como aquellos niños que reaccionan de manera instintiva y egocéntrica. Lo que importa no es lo que ven y escuchan sino lo que sienten. Lo importante es su yo, y nada más. Dice: "Ha venido Juan el Bautista, que no comía pan ni bebía vino, y decís: "Demonio tiene". Ha venido el Hijo del hombre, que come y bebe, y decís: "Ahí tenéis un comilón y un borracho, amigo de publicanos y pecadores"". El Evangelio nos libra de la esclavitud de nosotros mismos y nos da la capacidad de mirar más allá, de reconocer el designio de Dios para el mundo, de entender los "signos de los tiempos", aquellos signos que Dios inscribe en la historia de los hombres para que podamos dirigirla hacia el bien. Esta es la "sabiduría" que Dios ha venido a darnos: participar en su gran diseño de amor para el mundo. No podemos perder tiempo lamentándonos o irritándonos: ha llegado el momento de emplear nuestro tiempo y nuestras fuerzas para edificar el reino.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
