Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 7,11-17
Després Jesús se n'anà en una vila anomenada Naïm. L'acompanyaven els seus deixebles i molta gent. Quan s'acostava al portal de la vila, es trobà que duien a enterrar un mort, fill únic d'una dona que era viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la va veure, en sentí compassió i li digué:
-No ploris.
Després s'acostà al fèretre i el va tocar. Els qui el portaven s'aturaren. Ell digué:
-T'ho mano: jove, aixeca't.
El mort va incorporar-se i començà a parlar. I Jesús el va donar a la seva mare. Tothom va quedar esglaiat i glorificaven Déu dient:
-Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres.
I també:
-Déu ha visitat el seu poble.
L'anomenada de Jesús s'escampà per tot el país dels jueus i per totes les regions veïnes.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Un joven, hijo único de una madre viuda, muere. A aquella madre le destrozan la vida. Cualquier posibilidad de esperanza parece desvanecerse definitivamente. Ya no se puede hacer nada ni por aquel hijo ni por aquella madre, más que enterrar a uno y acompañar a la otra, consolándola por su dolor. Jesús, al ver aquel cortejo fúnebre, se conmueve por aquella madre viuda que siente que su vida se ha desmoronado por completo. El evangelista destaca que Jesús, al ver a aquella madre compungida, "tuvo compasión de ella". Es una compasión grande que lo lleva a hacer suyo el dolor de aquella madre. Este sentimiento de Jesús contiene una grandeza hoy desconocida y despreciada como signo de debilidad. Pero frente al mal es la única respuesta que puede cambiar la vida. Jesús le dice que no llore, y luego se acerca a la camilla y dice: "Joven, a ti te digo: Levántate". Jesús le habla como si estuviera vivo. Hoy día son muchos los jóvenes que viven como muertos, es decir, sin esperanza por su futuro. Les han robado la esperanza en un mundo mejor. La sociedad muchas veces es madrastra con ellos, y terminan solos y desorientados en un mundo sin futuro. Esperan que alguien se pare a su lado y les diga palabras de vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
