LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària dels apòstols
Paraula de déu cada dia

Pregària dels apòstols

Fiesta de los santos apóstoles Pedro y Pablo, mártires en Roma alrededor de los años 60-70 del siglo I.
Recuerdo del beato Ramón Llull (+ 1316), catalán con un espíritu afín al de san Francisco que amó a los musulmanes y promovió el diálogo entre creyentes.
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària dels apòstols
Dissabte 29 de juny

Fiesta de los santos apóstoles Pedro y Pablo, mártires en Roma alrededor de los años 60-70 del siglo I.
Recuerdo del beato Ramón Llull (+ 1316), catalán con un espíritu afín al de san Francisco que amó a los musulmanes y promovió el diálogo entre creyentes.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Mateu 16,13-19

Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:
-Qui diu la gent que és el Fill de l'home?
Ells respongueren:
-Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes.
Ell els pregunta:
-I vosaltres, qui dieu que sóc?
Simó Pere respongué:
-Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.
Llavors Jesús li va dir:
-Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel. I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hoy se celebra la fiesta de los santos apóstoles Pedro y Pablo, un recuerdo que acompaña la historia de la Iglesia, especialmente de la comunidad cristiana de Roma, donde los dos apóstoles dieron testimonio de su fe los últimos años de su vida hasta el martirio. Jesús llamó a Pedro mientras arreglaba las redes a orillas del mar de Galilea. Era un simple pescador, pero deseaba que surgiera un mundo nuevo. Por eso, en cuanto Jesús lo llamó a una vida más abierta y a pescar hombres en lugar de peces, "al instante, dejando las redes, le siguió". Pero el verdadero Pedro -el discípulo al que Jesús le confía su rebaño- es el hombre débil que se deja tocar por el Espíritu de Dios y proclama antes que nadie: "Tú eres el Cristo, el Hijo de Dios vivo", como hemos leído en el Evangelio (Mt 16,16). El Señor convirtió aquella debilidad en la "piedra" del edificio espiritual del que todos formamos parte.
A Pablo, lo encontramos de joven junto a los que están lapidando a Esteban, guardando los mantos de los lapidadores. Ponía un fuerte empeño en combatir a la joven comunidad cristiana. Logró incluso que le autorizaran a perseguirla. Pero en el camino de Damasco el Señor le hizo caer de sus seguridades y de su orgullo. Envuelto en polvo, levantó los ojos al cielo y vio al Señor que le dijo: "?Por qué me persigues?". Saulo sintió que le tocaban el corazón: de sus ojos no salieron lágrimas, sino que se quedaron cerrados. Dejó que le llevaran de la mano hasta Damasco donde, tras escuchar el Evangelio, abrió nuevamente los ojos y se convirtió en un predicador que derriba los muros de división: ya no había judío ni griego, ni esclavo ni libre.
En la fiesta de hoy la Iglesia los recuerda juntos, como si quisiera recomponer de manera unitaria su precioso testimonio. Ambos, con sus distintas riquezas y con su carisma marcaron la Iglesia única de Cristo. Ahora que en el corazón de muchas personas vuelven a levantarse fronteras que separan a unos de otros, su testimonio no deja de predicar aquel amor sin fronteras que es el único que puede salvar a nuestro mundo. Hacen falta la fuerza de la fe de Pedro y la universalidad de la fe de Pablo para mostrar a todos el camino de la salvación.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.