Pregària amb Maria, mare del Senyor

Comparteix-Ho

Diumenge de la Paraula de Déu. Festa dels sants Arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael. L'Església etíop, una de les primeres de l'Àfrica, venera sant Miquel com el seu protector.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Job 3,1-3.11-17.20-23

A la fi, Job trencà el silenci i maleí el dia del seu naixement:
Que mori el dia que vaig néixer
i la nit que s'adonà que era concebut un home!
Per què no vaig morir en el si matern
o no vaig expirar acabat de néixer?
Per què una falda m'acollí
i uns pits em van alletar?
Ara jauria tranquil,
dormint el son de la mort,
igual que els monarques i antics consellers
que alçaren tombes en llocs solitaris;
igual que els prínceps, carregats d'or,
que omplien de plata els seus mausoleus.
Seria com l'avortó colgat a terra,
com l'infant que mor sense veure la llum.
En el país dels morts, els malvats no mouen brega,
els extenuats hi troben repòs.
Per què donar la llum al qui sofreix,
i la vida a l'amargat?
Esperen en va que la mort arribi,
la busquen amb ànsia més que un tresor.
Quan troben la seva tomba
ho celebren plens de goig.
Sóc un home que no sap on anar:
Déu m'ha acorralat per totes bandes.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El silenci dels amics (quantes vegades -ho sabem per experiència- no sabem què dir davant del sofriment!) és trencat pel crit de Job, que com els pobres i els malalts dels salms es dirigeix a Déu en la pregària, talment un gran plany sobre el sentit de l'existència d'un home que pateix. Així comença la gran protesta de Jacob, que qüestiona la justícia divina, sense arremetre, però, contra Déu. És tracta de la pregunta recurrent que els homes es fan al llarg de la història: per què el just pateix i el malvat prospera? Job no parla contra Déu, no el maleeix. Sap prou bé que el seu Déu és Senyor de la vida. Però, quin sentit té una vida com la seva, marcada per la mort i el dolor? Job recorda tota la seva existència, des del naixement fins a la mort. Les seves paraules són tallants i dures. Comença maleint el seu naixement: per què no haver mort abans de veure la llum, que per a ell només ha estat tenebra? Reconeixem en les seves paraules el drama de tanta gent que pateix, amb la vida penjada d'un fil, destinats inexorablement a la mort: infants que no arriben a néixer o que estan malats, presoners i condemnats a mort, malalts terminals, ancians abandonats. Les paraules de Job són plenes de saviesa: porten a reflexionar sobre el sentit de la vida i de la mort, que sembla inevitable. Ningú no se'n pot escapar, colpeja indistintament els rics i els pobres, els poderosos i aquells que no compten, el presoner i el seu agutzil, els petits i les grans, l'amo i l'esclau. Per què, doncs, tantes desgràcies?, es pregunta Job. Així, a la vida de l'home hi entra la por: "M'arriba el que em feia més por, em cau al damunt el que més m'esgarrifa".