Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Crist ha ressuscitat d'entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 4,13-21
Ells, veient amb quina valentia parlaven Pere i Joan i adonant-se que eren homes sense cultura ni instrucció, n'estaven estranyats. Reconeixien que havien estat amb Jesús i, com que veien dret al seu costat l'home que havia estat curat, no podien contradir-los en res. Aleshores els van fer sortir fora del Sanedrí i es posaren a deliberar entre ells:
-Què en farem, d'aquests homes? El miracle que han obrat és evident; la notícia s'ha escampat entre tots els qui viuen a Jerusalem, i nosaltres no la podem negar. Mirem, però, que no es difongui més entre el poble i amenacem-los perquè no parlin mai més a ningú en el nom d'aquest Jesús.
Els van cridar, doncs, i els prohibiren de proclamar o ensenyar absolutament res en nom de Jesús. Pere i Joan els van replicar:
-Decidiu vosaltres mateixos si és just davant de Déu que us obeïm a vosaltres més que no pas a ell. Nosaltres no podem deixar d'anunciar el que hem vist i sentit.
Ells els van repetir les amenaces, però els posaren en llibertat, perquè no sabien com fer-s'ho per a poder-los castigar. Era per raó del poble, ja que tothom lloava Déu pel que havia succeït.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Crist ha ressuscitat d'entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Este pasaje de los Hechos continúa la narración del interrogatorio de Pedro y Juan ante los ancianos y los escribas tras la curación del tullido. Estos quedaron sorprendidos por la "sinceridad" con la que los dos discípulos de Jesús respondían a sus preguntas y también por su habilidad teniendo en cuenta que eran "hombres de baja condición social sin instrucción ni cultura". También a nosotros se nos interpela sobre el modo de dar testimonio y razón de nuestra fe. No basta con repetir. Es indispensable preguntarse cómo debemos testimoniar hoy la fe cristiana para que llegue al corazón y a la mente de los hombres y las mujeres de este tiempo. Sin someternos al poder de la mayoría o de los fuertes y arrogantes. Existe un sometimiento al mundo que los cristianos deben rehuir como si fuera una peligrosa tentación, como también la de someter el Evangelio a la mentalidad egocéntrica y narcisista de este tiempo. Nuestra única fuerza, en todos los sentidos, es la obediencia al Evangelio, y solo al Evangelio. Pedro responde al Sanedrín: "Juzgad si es justo delante de Dios obedeceros a vosotros más que a Dios. No podemos nosotros dejar de hablar de lo que hemos visto y oído". No es una respuesta arrogante ni indignada. Toda generación cristiana debe aprender del comportamiento de Pedro y Juan ante el Sanedrín. Ellos eran muy conscientes de que ya no podían permanecer en silencio, ya no tenían miedo. El silencio habría significado la traición al Evangelio. Quien lleva el Evangelio en el corazón no puede dejar de comunicarlo, aunque le cueste la vida. Y no solo eso. También sabe encontrar el modo de comunicarlo. El Evangelio no es un garrote que empuñar, sino un manto con el que envolver a las personas en el amor. El cristianismo es una obra de atracción más que de convicción, decía Ignacio de Antioquía, sobre todo en los tiempos más difíciles, como el que estamos viviendo
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
