Recuerdo de Mar Gregorios Ibrahim y Paul Yazigi, metropolitas siro-ortodoxo y greco-ortodoxo de Alepo (Siria), secuestrados el 22 de abril de 2013. Con ellos recordamos también al padre Paolo Dall'Oglio y pedimos por todos los secuestrados. Llegir més
Recuerdo de Mar Gregorios Ibrahim y Paul Yazigi, metropolitas siro-ortodoxo y greco-ortodoxo de Alepo (Siria), secuestrados el 22 de abril de 2013. Con ellos recordamos también al padre Paolo Dall'Oglio y pedimos por todos los secuestrados.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Crist ha ressuscitat d'entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 2,36-41
"Per tant, que sàpiga de cert tot el poble d'Israel que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar.
Quan van sentir això, el seu cor va quedar trasbalsat i digueren a Pere i als altres apòstols:
-Germans, què hem de fer?
Pere els va respondre:
-Convertiu-vos, i que cada un de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesucrist per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l'Esperit Sant. Perquè la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i també per a tots els qui són lluny, tants com en cridarà el Senyor Déu nostre.
Pere continuava donant testimoni amb moltes altres paraules i els exhortava dient:
-Aparteu-vos d'aquesta generació esgarriada.
Els qui acceptaren la predicació de Pere es van fer batejar, i aquell mateix dia s'afegiren als germans unes tres mil persones.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Crist ha ressuscitat d'entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
"Sepa, pues, con certeza todo Israel que Dios ha constituido Señor y Cristo a ese Jesús a quien vosotros habéis crucificado." Estas son algunas de las primeras declaraciones de Pedro a la multitud reunida ante el cenáculo en Pentecostés. El apóstol Pablo dirá más tarde que la Palabra de Dios es como una espada de doble filo: penetra hasta lo más profundo del corazón y no lo deja indiferente. Así sucedió con aquellos primeros oyentes: el Evangelio de Pascua les llegó al corazón. Y plantearon a Pedro una pregunta que es, al mismo tiempo, sencilla y fundamental: "?Qué hemos de hacer?". La Palabra de Dios produce una historia nueva, mueve a un nuevo paso de la vida de cada uno. La respuesta del apóstol fue clara: "Poneos a salvo de esta generación perversa". El apóstol no hace la habitual condena cansina de los tiempos actuales, quizá con nostalgia de los buenos tiempos pasados. Tampoco recita una fórmula abstracta del catecismo, sino que propone el Evangelio como fuerza de cambio. En efecto, el Evangelio de la Pascua es como una levadura que transforma la sociedad, una energía que cambia los corazones y crea una nueva fraternidad en la sociedad. Aquel día nació la Iglesia. La Palabra de Dios, que Lucas propone como un sujeto histórico, comenzó a reunir alrededor de Jesús resucitado al primer grupo de hombres y mujeres que decidieron convertirse en discípulos de Jesús. Podemos decir que es lo que se ha repetido de generación en generación y que también hoy debe realizarse de nuevo. La Iglesia nace y crece siempre así. En efecto, no es una realidad que se perpetúe como una organización de este mundo. Es decisivo que se vuelva a predicar el Evangelio, que haya hombres y mujeres que lo escuchen y se dejen "traspasar" el corazón por la Palabra de Dios.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
