Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Deuteronomi 30,15-20
"Avui et proposo d'escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia. Avui et mano que estimis el Senyor, el teu Déu, que segueixis els seus camins i compleixis els seus manaments, els seus decrets i les seves prescripcions. Si ho fas així, viuràs, seràs nombrós, i el Senyor, el teu Déu, et beneirà en el país on ara entraràs per prendre'n possessió. Però si el teu cor s'allunya d'ell, si no l'obeeixes i et deixes arrossegar a donar culte a altres déus i a adorar-los, avui t'anuncio que aneu de cert a la perdició, que no viureu gaires anys a la terra on ara, un cop passat el Jordà, entrareu per prendre'n possessió.
"Avui prenc el cel i la terra com a testimonis contra vosaltres: et proposo d'escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la maledicció. Tu escull la vida i viuràs, tu i la teva descendència. Estima el Senyor, el teu Déu, obeeix-lo i sigues-li fidel: en ell trobaràs la vida, i el Senyor et concedirà molts anys per a poder habitar en aquest país que ell havia promès als teus pares, a Abraham, a Isaac i a Jacob.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
La elección entre los dos caminos tiene sus consecuencias. Se trata de una responsabilidad que determina la calidad de la existencia de todo el pueblo, no solo de la personal de cada uno. Elegir el bien y la vida significa continuar siendo bendecido y protegido como su pueblo. Elegir el mal significa abandonarse a la infelicidad y la muerte. Por ello Moisés continúa: "Escoge la vida, para que vivas, tú y tu descendencia, amando al Señor tu Dios, escuchando su voz, viviendo unido a él" (Dt 30,19). Elegir amar al Señor se concreta en la escucha fiel de su Palabra, para poder así "seguir sus caminos", y "vivir unido a él". La bendición de Dios es también concreta: dona longevidad y descendencia. A veces en la Biblia encontramos una contestación a esta promesa, sobre todo ante el sufrimiento y la muerte prematura del justo, como sucede por ejemplo en el libro de Job y en el de la Sabiduría. Sin embargo, no hay duda de que la comunión con el Señor y la escucha de su Palabra hacen hermosa y humana la vida, y transmiten al mundo una gran sabiduría. Jesús recogerá este mensaje y lo llevará a su cumplimiento. Sus discípulos son aquellos que acogen con el corazón abierto su Palabra y la ponen en práctica cada día. Ser discípulos y amar al Señor es una elección que se debe renovar cada día, sobre todo en este tiempo de Cuaresma, tiempo oportuno de conversión. Levantemos la mirada de nosotros mismos y dirijámosla hacia el Señor, maestro de nuestra vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
