Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Siràcida 35,1-15
Seguir la Llei de Déu val tant com presentar moltes ofrenes.
Obeir els manaments és com oferir un sacrifici de comunió.
Ser agraït és com una ofrena de flor de farina,
i fer almoina als pobres és com oferir un sacrifici de lloança.
Apartar-se del mal és agradable al Senyor,
apartar-se de la injustícia val tant com un sacrifici expiatori.
Però no et presentis davant el Senyor amb les mans buides,
ja que ell mateix ha prescrit tots aquests sacrificis.
L'ofrena del just és com una ofrena de greix damunt l'altar,
la seva olor agradable arriba fins a l'Altíssim.
El sacrifici que ofereix l'home just plau al Senyor,
i el Senyor no l'oblidarà mai.
Sigues generós quan donis glòria al Senyor
i no li escatimis les primícies del teu treball.
Presenta les ofrenes amb la cara alegre,
ofereix com a cosa santa el teu delme amb alegria.
Dóna a l'Altíssim segons el que ell t'ha donat;
fes-ho amb cor generós, en la mesura que puguis,
perquè el Senyor sap recompensar
i et tornarà set vegades el que li hauràs donat.
No provis de subornar Déu amb els teus presents, que no els acceptarà;
no comptis d'oferir un bé adquirit injustament,
perquè el Senyor és un jutge
per al qual el prestigi de les persones no compta.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El autor sagrado exhorta a unir el culto con la observancia de la Ley. "Observar la ley es hacer muchas ofrendas, guardar los mandamientos es hacer sacrificios de comunión." El Eclesiástico aprecia el culto, tanto que dice: "No te presentes ante el Señor con las manos vacías... La ofrenda del justo honra el altar, su perfume sube hasta el Altísimo"; y se exhorta al creyente a hacerlo con alegría. Pero el autor sagrado insiste: "Hacer limosna es ofrecer sacrificios de alabanza", y además "un sacrificio de expiación es apartarse de la injusticia". Esta doble atención al culto y a la observancia de la Ley y de la práctica del amor, está muy presente en todas las Escrituras. Su cumplimiento llegará con Jesús, que hará del amor a Dios y al prójimo el cumplimiento de toda la Ley. Observar los mandamientos del Señor, vivir una religión sin mancha, socorrer a los pobres y a los débiles, es el verdadero culto que se debe presentar al Señor. Las palabras del Eclesiástico evocan las de Oseas (6,6), retomadas por Mateo: "Misericordia quiero, que no sacrificio" (12,7). Se perfila así la verdadera religión: el creyente que observa todo lo que pide la Palabra de Dios "no se presenta ante el Señor con las manos vacías" porque lleva ante Dios todo lo que le ha indicado que cumpla. Jesús sitúa la misericordia en el centro de la predicación del reino: el culto a Dios consistirá en el bien hecho a los necesitados. La ofrenda, por tanto, se mide con la generosidad hacia los pobres, con la mano tendida a quienes sufren hambre y desnudez, con la cercanía a todos aquellos que necesitan ayuda y consuelo. Para Jesús la misericordia es el modo mismo de ser de Dios. El Señor, a pesar de que no hace distinción de personas y a todos concede su amor, ante todo "escucha la oración del oprimido", del huérfano y de la viuda. También el discípulo, si quiere estar en presencia de Dios, debe vivir de esta misma misericordia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
