Para los musulmanes comienza el mes de Ramadán. Llegir més
Para los musulmanes comienza el mes de Ramadán.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Siràcida 17,1-15
El Senyor va crear l'home de la terra
i a ella el fa tornar altra vegada.
Ha establert per a tots els homes el temps i la durada de la vida,
i els ha donat poder sobre les coses de la terra.
Els va crear a imatge seva
i per això els ha revestit d'un poder com el seu.
Ha fet que tots els animals tinguin por de l'home,
perquè ha volgut que fos senyor de les bèsties i els ocells.
Va rebre l'ús de les cinc facultats del Senyor;
com a sisena, el va fer partícip de la intel?ligència,
i com a setena, de la paraula que serveix per a interpretar les altres facultats.
Va donar als homes capacitat de discernir, llengua, ulls,
orelles, i un cor perquè pensessin.
Els omplí de saber i d'intel?ligència,
i els va fer conèixer el bé i el mal.
Va ensenyar als homes a respectar-lo,
els mostrà la grandesa de les seves obres
i els ha permès d'alegrar-se eternament per les seves meravelles.
Per això lloaran el seu sant nom
i proclamaran la grandesa de les seves obres.
El Senyor, a més, els ha donat el coneixement
i els ha fet hereus d'una llei que dóna vida,
perquè s'adonin que són mortals.
Ha establert amb ells una aliança eterna
i els ha fet conèixer els seus manaments.
Amb els seus ulls van contemplar la seva glòria magnificent,
i les seves orelles van sentir la seva veu majestuosa.
Els va dir: "Allunyeu-vos de tot mal."
I els va donar manaments de cara als altres homes.
El Senyor veu constantment la conducta dels homes,
ningú no pot fugir de la seva mirada.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Los libros sapienciales proponen varias reflexiones sobre la creación y sobre el lugar del ser humano en ella, como hacen también los primeros capítulos del Génesis. A veces vivimos la vida cotidiana sin ponernos preguntas, aceptando de forma rutinaria y pasiva cuanto nos rodea como si fuera por descontado. Solo cuando nos golpean directamente acontecimientos inesperados como la muerte, los fenómenos naturales destructivos, las catástrofes o las guerras es cuando nos paramos a reflexionar. Pero después todo pasa y se vuelve a la banalidad cotidiana. Sin embargo, el mundo es un conjunto de realidades diversas inscritas dentro de la complejidad de la creación, y del cual nosotros somos una parte pequeñísima. La encíclica del papa Francisco, Laudato si, nos ha ayudado a considerarnos parte de la creación. El Eclesiástico nos invita a centrar nuestra atención sobre la realidad de nuestro ser hombres y mujeres, criaturas, hechos a imagen de Dios, del cual recibimos la vida y la fuerza. No somos los amos de la vida, y menos de la muerte, aunque hoy la pretendida omnipotencia humana nos induzca a creerlo. Dios nos ha hecho partícipes de su propia vida. El autor sacro enumera los dones que hemos recibido: vida, fuerza, temor del hombre y de Dios, discernimiento, lengua, ojos, oídos, corazón, ciencia e inteligencia. ?Cómo responder a esta abundancia? Según el Eclesiástico, haciendo lo que el relato de la creación sitúa en el sábado, el cumplimiento de las obras de Dios, es decir la alabanza a Él: "Alabarán su santo nombre, y proclamarán la grandeza de sus obras". En la alabanza reconocemos la grandeza y el amor de Dios, a la vez que maduramos la conciencia de nuestra pequeñez y fragilidad. Esta es la conciencia con la que vivir cada día, para poder recibir la vida de Dios y permanecer en alianza con Él.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
