Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Siràcida 6,5-17
Les paraules gentils multipliquen els amics,
una llengua afable afavoreix les bones relacions.
Que siguin molts els qui et saluden;
però, de consellers, un entre mil.
Si et fas un amic, fes-te'l en la prova,
no corris massa a confiar-t'hi.
Perquè hi ha l'amic de conveniència
que et planta el dia de la desgràcia.
I hi ha l'amic que es torna enemic
i que t'avergonyeix escampant que heu tingut una baralla.
Hi ha l'amic que t'acompanya a taula
però que et deixa sol el dia de la desgràcia.
Quan tot et va bé diries que és com tu mateix,
fins i tot donarà ordres als teus criats.
Però si ets humiliat t'anirà en contra
i s'amagarà perquè no el vegis.
Allunya't dels enemics
i vés alerta amb els teus amics.
Un amic fidel és un refugi segur:
qui el troba, ha trobat un tresor.
Un amic fidel no es compra a cap preu,
és inestimable el seu valor.
Un amic fidel és un elixir de vida
que el Senyor farà trobar als seus fidels.
Qui venera el Senyor orienta bé la seva amistat,
perquè, tal com és ell, és el seu amic.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Eclesiástico nos ofrece una descripción de la amistad que nos ayuda a vivir las relaciones con nuestro prójimo según la Biblia. El texto señala un rasgo de la amistad que se refiere al hablar. Un hablar amable y afable "multiplica las relaciones" y edifica. La dureza y la descortesía, por el contrario, no construirán nunca la amistad. Es sabia la exhortación a estar en paz con todos, "pero confidente, solo uno entre mil". Existe una diversidad en las amistades que no significa distancia o desprecio, porque todo debe estar marcado por una relación pacífica. Cuesta trabajo construir la amistad, que se pone a prueba sobre todo en los momentos difíciles. "Hay amigos que comparten tu mesa, y te abandonan el día de la desgracia", que permanecen en los buenos momentos, pero que se avergonzarán de tu humillación. El texto termina con un elogio del amigo "fiel", que no tiene precio, es "apoyo seguro", un "tesoro", "elixir de vida". La amistad requiere tiempo y atención. recordemos que Jesús mismo no llama a sus discípulos "siervos" sino "amigos", y que Abrahán y Moisés son llamados amigos de Dios. Por eso el pasaje termina uniendo la amistad fiel y verdadera al "temor del Señor": "El que teme al Señor orienta bien su amistad". De hecho, es en presencia de Dios que cada uno de nosotros recibe la sabiduría para vivir en amistad, para estrechar lazos y relaciones con los demás. Podríamos decir que la amistad es la gran medicina para curar la soledad, y la victoria sobre el egocentrismo, porque nos moldea sobre la humanidad de Dios, amigo de los hombres.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
