Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Siràcida 5,1-8
No et refiïs de les teves riqueses
fins a pensar que elles et basten.
No et deixis endur per l'impuls
de viure seguint les passions del teu cor.
No diguis: "Ningú no em podrà dominar",
perquè el Senyor no deixarà pas de castigar-te.
No diguis: "He pecat i no m'ha passat res",
perquè el Senyor sap esperar molt de temps.
Si apilones un pecat damunt l'altre,
no estiguis tan segur del perdó.
No diguis: "És gran la seva misericòrdia,
em perdonarà tants pecats com tingui."
És veritat, el Senyor perdona, però també sap castigar,
i farà sentir la seva indignació damunt els pecadors.
No triguis a convertir-te al Senyor,
no ho deixis un dia per l'altre,
perquè la seva indignació pot esclatar de sobte,
i el dia que passi comptes estaràs perdut.
No et refiïs dels béns, que són un engany;
no et serviran de res el dia de la desgràcia.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hay en este pasaje una serie de mandatos en negativo. Es una de las formas más frecuentes en las que la Palabra de Dios, especialmente en los libros sapienciales, se dirige al lector. Así son a veces los mandamientos que encontramos en los textos legislativos del Pentateuco. El pasaje se abre con una invitación repetida también más adelante, que se refiere a las riquezas: "No te apoyes en tus riquezas". En el versículo 8 se convierte en "no confíes en riquezas injustas". A menudo la Biblia pone en guardia sobre confiar en la riqueza; Jesús mismo lo hará con sus discípulos, hasta el punto de decir en las Bienaventuranzas: "¡Ay de vosotros, los ricos!" (Lc 6,24). A la confianza en las riquezas va unido estrechamente el orgullo ("me basto yo solo"), que hace vivir seguros, con prepotencia, como amos de todo: "No digas: "?Quién puede dominarme?"". Se refiera a las ocasiones en que consideramos el pecado como algo normal, sin importancia, sin consecuencias: "No digas: "He pecado, y ?qué me ha pasado?"". Por tanto, también el perdón de Dios se da por descontado, una especie de salvoconducto que no exige nada. A veces uno se habitúa al pecado, siguiendo la costumbre de repetirse a uno mismo, o confiados en el "?qué podrá pasar?". El Sirácida, por el contrario, exhorta: "No tardes en convertirte al Señor, no lo dejes de un día para otro". Retrasar la conversión del corazón es una elección engañosa, pero por desgracia es muy fácil repetir que siempre hay tiempo. Cuando la Palabra de Dios interpela no se debe aplazar: renunciar al Señor, que nos ofrece la posibilidad de transfigurar nuestra vida, constituye un grave daño para nosotros mismos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
