Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Siràcida 4,11-19
La Saviesa porta els seus fills als honors més alts
i té cura d'aquells qui la cerquen.
Estimar la Saviesa és estimar la vida;
els qui de bon matí es lleven per cercar-la seran omplerts de joia.
El qui arriba a posseir-la heretarà la glòria;
arreu on vagi, el Senyor el beneirà.
Servir-la és donar culte al Déu sant;
qui l'estima és estimat pel Senyor.
Qui escolta la Saviesa judicarà el món sencer,
qui s'hi acosta viurà segur.
Qui confia en la Saviesa la tindrà en herència,
i els seus descendents la conservaran en possessió.
Al principi, la Saviesa anirà amb ell fent giragonses,
li farà venir por i tremolor,
l'aclapararà amb la seva disciplina
i, fins al dia que li tindrà confiança,
el posarà a prova amb les seves exigències.
Però després retornarà tot seguit cap a ell,
l'alegrarà i li revelarà els seus secrets.
En canvi, si s'esgarria del seu camí,
la Saviesa l'abandonarà i el deixarà a la seva perdició.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Nos encontramos ante una descripción del valor de la sabiduría y de los frutos que le proporciona a quien la busca con fidelidad. Sabiduría y Palabra de Dios van juntas en el Eclesiástico: buscar la una implica disponerse a escuchar la otra. Inmediatamente el autor indica el secreto de la sabiduría: "El que la ama, ama la vida". Por ello es necesario buscarla desde por la mañana, para poder vivir según sus dictámenes en lugar de según nosotros mismos, la continua tentación de cada uno, que fácilmente se convierte en maestro para sí mismo. Venerarla, escucharla, confiar en ella, son la invitación que se nos hace para poder vivir plenamente. Es necesaria para entender el tiempo en que vivimos, y también para conocernos a nosotros mismos. El autor sabe que adquirir la sabiduría que viene de Dios cuesta trabajo, conseguirla no es algo inmediato. Al inicio conduce "por caminos tortuosos", y "lo atormenta con su disciplina". Se trata de aceptar el esfuerzo de vivir según la sabiduría, la palabra que viene de Dios, que no siempre parece clara de inmediato, y que requiere "disciplina", un empeño que puede parecer incluso fastidioso. Pero después, una vez aceptada esa fatiga, la sabiduría alegra la vida, ayuda a discernir el mal y a avergonzarse del pecado. Existe una "vergüenza" que es la conciencia justa de uno mismo, del propio límite, y que conlleva "honor y gracia". Acojamos la riqueza de esta reflexión para que cada uno de nosotros acepte el esfuerzo de crecer en la escuela de la Palabra de Dios.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
