Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 11,1-2.8-19
La fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem. Els antics, per la fe, s'han fet mereixedors d'un gran testimoni.
Gràcies a la fe, Abraham, cridat per Déu, va obeir i se n'anà cap al lloc que havia de rebre en herència. Abraham sortí sense saber on anava. Gràcies a la fe, va residir com a estranger a la terra promesa, vivint en tendes amb Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor.
Gràcies a la fe, també Sara, que era estèril, va obtenir la capacitat de fundar un llinatge, tot i que li havia passat l'edat; és que va posar la confiança en el qui havia fet la promesa. Per això, d'un sol home, Abraham, que ja era a les portes de la mort, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar.
Tots aquests moriren en la fe, sense haver obtingut allò que Déu els prometia, sinó veient-ho i saludant-ho de lluny, i reconeixent que eren estrangers i forasters a la terra. Els qui parlen així mostren clarament que busquen una pàtria. I no es refereixen a la pàtria d'on havien sortit, perquè sempre haurien tingut l'ocasió de tornar-hi. Aspiren, per tant, a trobar-ne una de millor, la pàtria celestial. Per això Déu no s'avergonyeix d'anomenar-se el seu Déu, ja que els ha preparat una ciutat.
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, va oferir Isaac; i era el seu fill únic que oferia, tot i que havia rebut les promeses i li havia estat dit: La descendència que portarà el teu nom serà la d'Isaac. Per això Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a fer ressuscitar d'entre els morts, i així va recobrar el seu fill, com prefigurant la resurrecció.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La Carta los Hebreos sumerge al lector en la larga historia de fe, comenzada desde los tiempos antiguos, para que se sienta partícipe de ella. La larga lista ayuda al lector a captar la riqueza de esta historia y a no abandonarla. La fe no es un ejercicio abstracto, sino "garantía de lo que se espera; la prueba de lo que no se ve". La fe es la certeza de poseer desde ya esa "patria mejor" hacia la que nos dirigimos (11,14.16). Es más, la fe permite poseer hasta tal punto lo que se espera que ella misma es la prueba de lo que no vemos. Por lo demás, el autor advierte: "Por la fe, sabemos que el universo fue formado por la palabra de Dios, lo visible, de lo invisible" (v. 3). Las cosas visibles, la creación y las vicisitudes de este mundo, son creadas por la Palabra que, aun siendo invisible, tiene sin embargo la fuerza de generar cosas visibles e invisibles, es decir, la totalidad de la historia, con toda su riqueza de acontecimientos y emociones. La historia de los creyentes ha estado guiada por la fe, comenzando por la de Abel, quien ofreció a Dios un sacrificio más precioso que el de Caín. Se recuerda a continuación a Henoc, Noé, y Abrahán, en el que se detiene la carta con más amplitud. En efecto, él es el hombre de la fe, el padre de los creyentes: obedeció con prontitud a la llamada de Dios y dejó su tierra para ir hacia la que le había prometido Dios. No fue una decisión tomada a ciegas, sino basada en la solidez de la Palabra de Dios. De la fe de Abrahán procede una descendencia de hijos "numerosos como las estrellas del cielo, incontables como la arena de las playas", es decir, la multitud de los creyentes que confían en Dios y que esperan la patria que les ha prometido pero que ya desde ahora pregustan. A ellos el Señor les ha preparado una ciudad sólida. Por eso los cristianos, como dice la carta a Diogneto, "habitan en su propia patria, pero como forasteros; toman parte en todo como ciudadanos, pero lo soportan todo como extranjeros; toda tierra extraña es patria para ellos, pero están en toda patria como en tierra extraña".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
