Recuerdo de la muerte de Mahatma Gandhi, asesinado en 1948 en Nueva Delhi. Con él recordamos a todos los que, en nombre de la no violencia, trabajan por la paz. Llegir més
Recuerdo de la muerte de Mahatma Gandhi, asesinado en 1948 en Nueva Delhi. Con él recordamos a todos los que, en nombre de la no violencia, trabajan por la paz.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 10,19-25
Per tant, germans, tenim plena llibertat d'entrar al santuari gràcies a la sang de Jesús; ell ha inaugurat per a nosaltres un camí nou i viu, que passa a través de la cortina del lloc santíssim, és a dir, a través de la seva humanitat. En ell tenim un gran sacerdot posat al capdavant de la casa de Déu. Acostem-nos-hi amb cor sincer i fe plena, ja que el nostre cos ha estat rentat amb aigua que purifica, i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa. Mantinguem indefectible l'esperança que professem: Déu compleix fidelment les seves promeses. Vetllem els uns pels altres per animar-nos a l'amor fratern i a les bones obres. No deixem d'assistir a les reunions comunitàries, com alguns han pres per costum; més aviat exhortem-nos els uns als altres. I més ara, que veieu que s'acosta el darrer dia.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Concluida la disertación doctrinal sobre Jesús sumo sacerdote, el autor recuerda a los creyentes las consecuencias que deben extraer. La unión con la "carne" de Cristo, con su cuerpo, nos admite en el santuario donde él ha entrado. La comunión con el Cuerpo de Cristo es, en efecto, comunión directa con Dios y, por tanto, con todos los hermanos y las hermanas. El autor utiliza el término griego parresía, que se traduce con la expresión corazón sincero. En la antigua Grecia, el derecho de parresía equivalía al derecho de ser ciudadanos de pleno derecho de la ciudad y de poder hablar libremente. En la comunidad de creyentes significa tener la libertad de dirigirse a Dios sin intermediarios y, por tanto, poder hablar con él con la total confianza de hijos. Es el "camino" que Jesús ha inaugurado para nosotros y que la carta exhorta a recorrer sin temor: "Acerquémonos con sincero corazón, en plenitud de fe, purificados los corazones de conciencia mala y lavado el cuerpo con agua pura". Vivir en la comunidad, participando en la santa liturgia, en la comunión fraterna, en el amor por los más pobres, en el trabajo para que la vida de todos sea más serena, todo esto significa recorrer el camino que Jesús nos ha abierto. Por eso la carta exhorta a los creyentes a estimularse mutuamente en "la caridad" y a ser generosos en las "buenas obras". Y a quien abandona las reuniones comunes se le advierte de que actuando así se aleja del santuario, es más, de Dios mismo. El peligro de la apostasía, es decir, del abandono de la fe, antes incluso que una cuestión teórica, es un problema de corazón. Y hace falta advertir de que el abandono generalmente no se produce de manera repentina; comienza descuidando las reuniones, permaneciendo en silencio, hasta derivar poco a poco en la ruptura de la comunión. De este modo -advierte la carta- "pisoteamos al Hijo de Dios" y "ultrajamos al Espíritu de la gracia".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
