Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 10,11-18
Tot sacerdot oficia diàriament i ofereix moltes vegades els mateixos sacrificis, que són completament incapaços d'esborrar els pecats. Però Jesucrist, després d'oferir un únic sacrifici pels pecats, s'ha assegut per sempre a la dreta de Déu, i mentrestant espera que els enemics siguin posats com a escambell dels seus peus. Amb una sola oblació, ha portat per sempre a la plenitud els qui ara són santificats. Fins i tot l'Esperit Sant ens en dóna testimoni. Primer diu: Aquesta és l'aliança que jo pactaré amb ells després d'aquells dies. Ho diu el Senyor: Posaré les meves lleis en el seu cor, les escriuré en el seu interior. I afegeix: No em recordaré més dels seus pecats ni de les seves culpes. Quan el perdó ha estat concedit, ja no cal cap ofrena pel pecat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El autor de la carta recuerda que la salvación no se obtiene a través de acciones o por la observancia de normas rituales. En el misterio cristiano no es el hombre quien se eleva hacia Dios a través de sus esfuerzos. Es verdad lo contrario: es Dios quien desciende a la tierra para salvar al hombre de la esclavitud en que se encuentra. La salvación es obra de Dios y de su Hijo que nos ha amado hasta dar su vida por todos. A nosotros se nos pide acoger este amor que, con tal de salvarnos, se da hasta la efusión de la sangre sobre la cruz. De la cruz viene la salvación. En ella aparece el culmen del amor de Dios. Esa muerte ha salvado el mundo. Y por ella Jesús "se sentó a la diestra de Dios para siempre", como escribe la carta. Encontramos aquí el eco de lo que el apóstol Pablo escribe en el himno de la Carta a los Filipenses: "se rebajó a sí mismo, haciéndose obediente hasta la muerte y una muerte de cruz. Por eso Dios lo exaltó y le otorgó el Nombre, que está sobre todo nombre. Para que al nombre de Jesús toda rodilla se doble en los cielos, en la tierra y en los abismos" (2,8-10). El autor de la Carta a los Hebreos recuerda también que el Señor Jesús, desde el trono de su gloria del cielo, espera que sus enemigos sean colocados como estrado de sus pies (cfr. Sal 110,1). Con su muerte y resurrección ha derrotado para siempre al príncipe del mal. Y la comunidad cristiana que se reúne en memoria de Jesús muerto y resucitado -especialmente en la celebración de la Eucaristía- vive esta victoria. Pero sabemos que todavía debemos esperar la "perfección" a la que hemos sido llamados, aunque el camino es definitivo: quien forma parte del "cuerpo" de Jesús ya ha alcanzado la salvación.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
