Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 10,1-10
La Llei de Moisès conté tan sols una ombra dels béns que havien de venir i no la realitat mateixa. Per això és del tot incapaç de portar a la plenitud els qui participen cada any en els mateixos sacrificis oferts una vegada i una altra. De fet, si els qui tributen aquest culte haguessin estat purificats d'una vegada per sempre i ja no haguessin tingut consciència de ser pecadors, haurien deixat d'oferir aquells sacrificis. Però els sacrificis els tornen a recordar cada any que són pecadors.
En efecte, és impossible que la sang dels vedells i dels bocs esborri els pecats. Per això, quan entra al món, Crist diu: No has volgut sacrificis ni oblacions, però m'has format un cos; no t'has complagut en holocaustos ni en sacrificis pel pecat. Per això t'he dit: Aquí em tens. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, Déu meu, la teva voluntat. Primer diu: De sacrificis i oblacions i holocaustos i sacrificis pel pecat, no n'has volgut ni t'hi has complagut; encara que totes aquestes ofrenes són precisament les que prescriu la Llei de Moisès. Però després afegeix: Aquí em tens; vull fer la teva voluntat. Suprimeix, doncs, el que deia primer i ho substitueix pel que diu després. I precisament perquè ell ha complert la voluntat de Déu, nosaltres hem estat santificats mitjançant l'ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El autor de la carta nos lleva a la centralidad del misterio cristiano: no son nuestras ofrendas las que nos salvan, aunque las multipliquemos, sino solo el sacrificio de Cristo. El amor que ha empujado a Jesús a dar su vida por todos hasta la muerte en cruz es la causa de nuestra salvación. Ya el salmista lo sugería prediciendo la encarnación misma de Jesús: "No has querido sacrificio ni oblación, pero me has abierto el oído" (Sal 40). Esta cita evoca el cuerpo de Jesús en la Eucaristía. El apóstol Pablo presenta en esta perspectiva la cena del Señor, que es anuncio de la "muerte del Señor" (1Co 11, 26) y de su fuerza salvífica. Los sacrificios antiguos no salvaban de los pecados porque no transformaban el corazón del hombre, mientras que la participación en el "cuerpo" de Cristo en la Eucaristía transforma al creyente en el cuerpo mismo de Jesús, que, resucitado, está a la diestra de Dios. Como escribe el apóstol: "ya no vivo yo, sino que Cristo vive en mí" (Ga 2, 20). Y Jesús, desde el trono de la gloria del cielo, espera el momento en que "haga de tus enemigos estrado de tus pies" (Sal 110, 1). Su resurrección de la muerte ha derrotado para siempre la muerte y el príncipe del mal. Y unidos a Jesús esperamos la manifestación plena de la victoria. Y cada vez que se reúne para la Eucaristía, la comunidad cristiana celebra esta victoria, sabiendo, sin embargo, que todavía esperamos la "perfección" a la que hemos sido llamados: la comunión plena con Cristo y entre los hermanos. Pero ya desde ahora vivimos sus primicias, a la espera de la plenitud del amor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
