Jornada europea de recuerdo del Holocausto (Shoá). Llegir més
Jornada europea de recuerdo del Holocausto (Shoá).
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 9,15.24-28
Així, doncs, el Crist és mitjancer d'una nova aliança, perquè ha mort en rescat dels pecats comesos sota la primera; així els qui són cridats reben l'herència eterna que els havia estat promesa. Crist no ha entrat en un santuari fet per mans d'home, que és còpia del santuari veritable, sinó que ha entrat dins el cel, i ara es presenta davant de Déu intercedint per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s'ha d'oferir moltes vegades; si fos així, hauria hagut de sofrir la passió una vegada i una altra des de la creació del món. Ara, però, a la fi dels temps, s'ha manifestat una vegada per sempre, per abolir el pecat mitjançant el seu sacrifici. Als homes ens toca de morir una sola vegada, i després de la mort ve el judici; semblantment, Crist, que es va oferir una sola vegada i prengué damunt seu els pecats de tots, apareixerà per segona vegada, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar els qui viuen esperant-lo.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Con el término "alianza" (testamento) el autor de la carta expresa el compromiso sólido -como se usa en la terminología jurídica- que Dios mismo adquiere con su pueblo. En este horizonte se percibe la muerte de Jesús: sucedida una vez por todas, muestra la validez perenne del pacto que Dios ha establecido. La cruz no se anula con la Pascua. Es más, toda la teología del autor de la carta tiende a representar el sacrificio de Cristo como un acontecimiento que dura eternamente y que actúa continuamente para la salvación. La muerte de Jesús es necesaria para nuestra salvación. En la aspersión del libro y del pueblo hecha con la sangre por Moisés en el Sinaí, el autor lee la figura de la muerte sobre la cruz. Podríamos deducir que también la "palabra del Evangelio" debería rociarse con la sangre. En definitiva, no se puede separar el Evangelio de la cruz: la muerte de Jesús no es una reparación necesaria para quitar los pecados, sino la lógica conclusión de un amor que lleva a dar la vida por la salvación de los demás. A través de su sacrificio, Jesús nos ha hecho entrar ya desde ahora en el santuario celeste. Por tanto, cuando en la carta se habla de realidades "celestes" no se indican realidades lejanas de nosotros, sino la Iglesia, la comunidad de creyentes entendida como una casa de oración, de fraternidad y de amor por los pobres. La unicidad del sacrificio de Cristo se aplica también a la Iglesia entendida como el lugar donde Cristo habita y se manifiesta. Por esto es la primicia de la salvación, en ella se realiza ya la unidad de los pueblos de la tierra, como afirma el Vaticano II: la Iglesia es signo e instrumento de la unidad del género humano. Hoy, 27 de enero, Jornada europea de recuerdo del Holocausto (Shoá), no podemos no recordar la violencia atroz a la que fueron sometidos millones de judíos en los campos de exterminio nazis y en tantos lugares donde fueron exterminados durante la segunda guerra mundial. Que esta jornada sea para todos un recuerdo indeleble y una advertencia contra el insurgente antisemitismo y toda forma de racismo: el desprecio es lo que conduce a la eliminación del otro.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
