Oración por la unidad de los cristianos. Recuerdo especial de las iglesias y comunidades eclesiales protestantes (luteranas, reformadas, metodistas, baptistas, pentecostales y evangélicas). Llegir més
Oración por la unidad de los cristianos. Recuerdo especial de las iglesias y comunidades eclesiales protestantes (luteranas, reformadas, metodistas, baptistas, pentecostales y evangélicas).
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 7,1-3.15-17
Aquest Melquisedec, rei de Salem, sacerdot del Déu altíssim, anà a trobar Abraham, que tornava del combat victoriós contra els reis, i el va beneir; i Abraham li va donar la desena part de tot el botí. Melquisedec, si traduïm el seu nom, era "rei de justícia"; i era també rei de Salem, és a dir, "rei de pau". L'Escriptura no diu que tingués pare, ni mare, ni genealogia; no parla tampoc ni del començament ni del terme de la seva vida. Així, fet semblant al Fill de Déu, resta sacerdot per sempre.
Tot això és encara més clar si tenim present que aquest altre gran sacerdot ha estat establert a imatge de Melquisedec i que ha arribat al sacerdoci no en virtut d'una llei de descendència humana sinó pel poder d'una vida indestructible. Així ho afirma el testimoni de l'Escriptura: Ets sacerdot per sempre segons l'ordre de Melquisedec.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El autor de la carta quiere mostrar que el sacerdocio de Jesús está más unido al de Melquisedec que al levítico que se remonta a Aarón y su descendencia. En los versículos 4-14 se explica la relación de Jesús con Melquisedec y no con Aarón. Melquisedec es presentado como un personaje "ajeno" a la historia de Israel, precursor de las promesas de Dios y del sacerdocio mismo de Cristo. Jesús -quiere subrayar el autor de la carta- representa un sacerdote "diferente" (v. 15) al de Israel, que se remonta a Aarón. El sacerdocio de Jesús es un sacerdocio permanente, porque se realiza no según una de descendencia humana sino divina, como canta el Salmo 110: "Tú eres por siempre sacerdote, según el orden de Melquisedec". Jesús es el sacerdote de la humanidad, sacerdote universal, que ha venido para toda la humanidad. Y juntos nos convertimos en un pueblo de sacerdotes, reyes y profetas, en virtud del único sacrificio de Cristo, que nos ha hecho partícipes de su misma vida divina. A la comunión de los hermanos y las hermanas del pueblo santo que Dios se ha adquirido, se confían las promesas mismas de Dios para los pueblos de la tierra: sacerdotes, por ser instrumentos de comunión con la vida divina que con el bautismo ha entrado en nosotros; reyes, porque recibimos la fuerza de la realeza del Señor mediante su gracia; y profetas llamados a comunicar la alegría del Evangelio de Cristo, muerto y resucitado por nosotros.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
