Oración por la unidad de los cristianos. Recuerdo especial de las iglesias de la comunión anglicana. Llegir més
Oración por la unidad de los cristianos. Recuerdo especial de las iglesias de la comunión anglicana.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 6,10-20
Déu no és injust i per això no oblidarà tot el que heu fet, és a dir, l'amor que heu mostrat per causa del seu nom, posant-vos al servei del poble sant, en el passat i en el present. Tan sols desitgem que cada un de vosaltres demostri el mateix afany per mantenir plenament l'esperança fins a la fi. No voldríem que us tornéssiu indolents, sinó que imitéssiu aquells qui amb fe i amb constància han heretat les promeses.
Quan Déu va fer la seva promesa a Abraham, no podent jurar per ningú de més gran, va jurar per ell mateix dient: T'ompliré de benediccions i et donaré una nombrosa descendència. Abraham esperà sense defallir i va obtenir que es realitzés la promesa. Els homes, quan juren, ho fan per algú més gran que ells: el jurament posa fi a les discussions i serveix de garantia. Déu, doncs, garantí amb un jurament la seva promesa, perquè volia mostrar clarament als qui havien d'heretar-la que la seva decisió era irrevocable. Així Déu va fer dues accions irrevocables, la promesa i el jurament, que ell de cap manera no pot desmentir. Gràcies a elles ens sentim fortament encoratjats els qui ho hem deixat tot per aferrar-nos a l'esperança que ell ens ofereix. Aquesta esperança, que posseïm com a àncora segura i ferma de la nostra vida, ha penetrat més enllà de la cortina del lloc santíssim. Allà, com a precursor nostre, ha entrat Jesús, esdevingut gran sacerdot per sempre segons l'ordre de Melquisedec.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El autor de la carta insiste en el juramento de Dios, ese acto solemne que Dios realizó ante Abrahán e Israel. Con ese juramento, Dios mismo se comprometía en fidelidad a realizar todo lo que había prometido, es decir, la salvación del pueblo que había elegido como "suyo". El juramento hecho con Abrahán era un acto solemne, establecido gratuitamente, inmutable. Nosotros los cristianos estamos inscritos en esta historia antigua que Jesús lleva a cumplimiento. No la elimina: la cumple en plenitud. Por esto en la carta se insiste en el lazo con Abrahán y con las promesas que el Señor hizo al patriarca. Aún más: a través de Abrahán, también Melquisedec se inserta en la historia de la salvación, aun no siendo judío. La carta sugiere que todos están invitados a introducir su vida, su historia, dentro de la que Dios está construyendo con Abrahán, que Jesús extiende a todos los pueblos. A veces se vive la tentación de considerarse únicos, irrepetibles, como si todo comenzara y acabara con nosotros, no importa si juntos o separados. Pero de esta forma se pierde la alegría de formar parte de una larga historia, la de Dios con toda la humanidad. Claro, esta historia nace con el pueblo de Israel, pero se "extiende" con Jesús y todos pueden, de maneras diversas, formar parte de ella. Hay una única historia de salvación, un único destino para los pueblos: llegar a la comunión con Dios que es Padre de todos. Judíos y cristianos custodian y sirven este misterio universal de salvación. Aferrémonos fuertemente "a la esperanza propuesta" para ser también nosotros portadores de las promesas de Dios, de su diseño de amor para todos los pueblos, de su presencia sobre todo allí donde el sufrimiento y el dolor marcan la existencia de los hombres y las mujeres.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
