LA PREGÀRIA CADA DIA

Fiesta de la Sagrada Familia de Nazaret
Recuerdo del santo profeta David. Se le atribuyen algunos salmos. Desde hace siglos, los salmos alimentan la oración de los judíos y de los cristianos. Recuerdo de san Tomás Becket (+ 1170), defensor de la justicia y de la dignidad de la Iglesia.

Primera Lectura

1r Samuel 1,20-22.24-28

Passats uns quants dies, Anna es va trobar que esperava un fill. Va donar a llum i posà al seu fill el nom de Samuel, tot dient-se: "L'havia demanat al Senyor."
Elcanà, el seu marit, tornà a pujar a Siló amb tota la família per oferir el sacrifici de cada any i complir així la seva prometença. Però Anna no va anar-hi, sinó que digué al seu marit:
-Quan hauré desmamat el nen, ja l'hi portaré; el presentaré al Senyor, i que es quedi allà per sempre més.
Un cop deslletat, tot i que era tan petit, se'l va endur amb ella i el va portar al santuari del Senyor, a Siló. També es va endur un toro de tres anys, una mesura de farina i un bot de vi. Allà immolaren el toro i van presentar el nen a Elí. Anna li digué:
-Tan cert com vius, senyor meu: jo sóc aquella dona que s'estava dreta aquí mateix suplicant al Senyor. Jo pregava per tenir aquest infant, i el Senyor m'ha concedit allò que li havia demanat. Per això ara el dono com a ofrena al Senyor: el dono al Senyor per tota la vida.
Llavors Samuel es va prosternar davant el Senyor.

Salm responsorial

Salm 83 (84)

Antífona

Feliç el qui viu a la casa de Déu.

? Que n'és, d'amable, el lloc on fas estada,
Senyor de l'univers!

? Tot jo sospiro i em deleixo
pels atris del Senyor.

? Amb el cos i amb el cor
aclamo el Déu que m'és vida.

= Fins l'ocell hi troba casa, †
l'oreneta s'hi fa un niu
on posar la fillada,

= prop dels teus altars, †
Senyor de l'univers,
rei meu i Déu meu.

? Feliç el qui viu a casa teva
lloant-te cada dia.

? Feliç l'home que troba en tu la seva força:
de bona gana emprèn el camí.

= Quan travessa la vall Eixuta, †
li és com una font;
fins i tot el beneeixen les pluges primerenques.

? Passa d'un mur cap a l'altre,
fins que es presenta davant de Déu a Sió.

= Senyor, Déu de l'univers, †
escolta la meva súplica;
estigues atent, Déu de Jacob.

? Fixa't en el rostre del teu Ungit,
esguarda, Déu nostre, l'escut que ens protegeix.

? Un dia en els teus atris
val més que mil a fora.

= M'estimo més quedar-me †
al llindar de la casa del meu Déu
que anar a viure amb els injustos.

? El Senyor Déu és sol que il?lumina
i escut que protegeix;

= el Senyor dóna la gràcia i la glòria, †
i no refusa cap bé
al qui camina honradament.

? Senyor de l'univers,
feliç l'home que posa en tu la confiança.

Segona Lectura

1a Joan 3,1-2.21-24

Mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare: ser anomenats fills de Déu. I ho som! Però el món no ens reconeix, perquè no l'ha reconegut a ell. Estimats, ara som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat allò que serem. Sabem que, quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. Ara bé, estimats, si la consciència no ens acusa, podem estar plens de confiança davant de Déu i rebrem d'ell tot el que li demanem, perquè guardem els seus manaments i fem allò que li plau. I aquest és el seu manament: que creguem en el nom del seu Fill Jesucrist i ens estimem els uns als altres, tal com ell ens ha manat. Els qui guarden els seus manaments estan en Déu, i Déu en ells. I coneixem que està en nosaltres per l'Esperit que ens ha donat.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Glòria a Déu a dalt del cel,
i a la terra pau als homes que ell estima.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 2,41-52

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant-se que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; i com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel?ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar molt sorpresos, i la seva mare li digué:
-Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.
Ell els respongué:
-Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?
Però ells no comprengueren aquesta resposta.
Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús creixia en edat i saviesa, i tenia el favor de Déu i dels homes.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Al•leluia, al•leluia, al•leluia.
Al•leluia, al•leluia, al•leluia.
Al•leluia, al•leluia, al•leluia.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Han pasado poquísimos días desde la Navidad y la liturgia nos lleva nuevamente con María, José y Jesús. No en Belén sino en Nazaret. La familia de Jesús parecía una familia normal, formada por personas que vivían del trabajo de sus manos. Pero la fuerza de aquella familia de Nazaret es Jesús mismo, es aquel niño por el que sus padres viven y se dan. ¡Cuánto podrían aprender las madres de las atenciones de María por su hijo! ¡Cuánto podrían extraer los padres del ejemplo de José, hombre justo, que dedicó su vida a sostener y a defender no a sí mismo sino al niño y a la madre!
La santidad de esta familia se debe completamente a la centralidad de Jesús: el verdadero tesoro que María y José acogieron y custodiaron con cuidado mientras le veían crecer en medio de ellos o, más aún, dentro de su corazón, aumentando a la par su cariño y su comprensión. Por eso la Familia de Nazaret es santa, porque estaba centrada en Jesús. Aquella angustia que sintieron cuando no encontraban a Jesús a sus doce años debería ser nuestra angustia cuando nos alejamos de él, cuando olvidamos el Evangelio, cuando nos alejamos de los pobres. María y José se movieron, dejaron la caravana, la vida hecha de costumbres, donde a veces falta el Señor, volvieron atrás y lo encontraron en el templo, entre los doctores.
Jesús en el templo nos ofrece hoy una lección importante: todos somos hijos de Dios. Nos lo dice desde su niñez, desde las primeras páginas del Evangelio. Y nos lo repite al final, desde lo alto de la cruz, cuando se confía totalmente a Dios como un hijo, y da a la madre un hijo y al discípulo una madre. El apóstol Juan nos lo recuerda en su primera carta: "Mirad qué amor nos ha tenido el Padre para llamarnos hijos de Dios, pues ¡lo somos!". Hoy Jesús nos enseña cómo somos, o mejor dicho, cómo debemos sentirnos ante Dios. El evangelista advierte que en Nazaret Jesús "crecía en sabiduría, en estatura y en gracia ante Dios y ante los hombres". También nosotros debemos crecer en el conocimiento y en el amor de Jesús. Nazaret, aldea periférica de Galilea y lugar de la vida ordinaria de la Sagrada Familia, representa toda la vida del discípulo que acoge, custodia y hace crecer al Señor en su corazón y en su vida. No es casualidad que Nazaret signifique la que custodia. Nazaret es María, que "conservaba cuidadosamente todas las cosas en su corazón". Nazaret es la patria y la vocación de todo discípulo, aunque el mundo siga diciendo: "?De Nazaret puede haber cosa buena?"