Recuerdo de san Juan, apóstol y evangelista: "el discípulo a quien Jesús amaba" y que bajo la cruz tomó consigo a María como su madre. Llegir més
Recuerdo de san Juan, apóstol y evangelista: "el discípulo a quien Jesús amaba" y que bajo la cruz tomó consigo a María como su madre.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Glòria a Déu a dalt del cel,
i a la terra pau als homes que ell estima.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 20,2-8
Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:
-S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.
Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Al•leluia, al•leluia, al•leluia.
Al•leluia, al•leluia, al•leluia.
Al•leluia, al•leluia, al•leluia.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Juan es uno de los primeros cuatro discípulos llamados por Jesús. La tradición lo señala como "el discípulo a quien Jesús amaba", el único que durante la última cena pudo reclinar su cabeza sobre el pecho de Jesús. Junto a Pedro y Santiago, acompañó a Jesús en el huerto de los Olivos durante la agonía. Pero, al igual que los demás, también él huyó dejando a Jesús solo. Pero de inmediato volvió sobre sus pasos y siguió a Jesús hasta la cruz. Y allí recibió la invitación de tomar consigo a María, la madre de Jesús. El Evangelio de hoy nos lo presenta temprano en la mañana de Pascua, mientras corre con Pedro hacia el sepulcro. Como es más joven que Pedro llega antes, ve las vendas por el suelo, pero no entra. Espera a Pedro, más anciano. Los Padres comentan: el amor corre más deprisa y llega antes. Sin embargo, Juan sabe esperar a que llegue el otro hermano para entrar juntos a la tumba. Nunca corremos solos. Para los discípulos de Jesús, el nosotros, estar juntos, vale más que el yo. Ya se lo había enseñado Jesús durante la vida pública, cuando envió a los discípulos "de dos en dos". Los dos entraron en el sepulcro. Y en cuanto entró, Juan "vio y creyó". Comprendió inmediatamente que el cuerpo de Jesús no había sido robado (a la vista de la presencia de los lienzos en el lugar donde lo habían depositado) y creyó. Su testimonio, recogido en el cuarto Evangelio y en las Cartas, se centra por completo en la predicación del amor de Dios y de los hermanos, entendido como el corazón del mensaje del Maestro. Se dice que, cuando ya tenía una edad muy avanzada, le llevaban en una silla a la asamblea de los cristianos y siempre repetía el mandamiento del amor. Y cuando le preguntaban por qué seguía repitiéndolo, respondía: "¡Porque es el mandamiento del Señor! Basta con practicarlo".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
