IV de Adviento Llegir més
IV de Adviento
Primera Lectura
Miquees 5,1-4
Diu el Senyor:
"I tu, Betlem Efrata,
ets petita per a ser comptada entre els clans de Judà,
però de tu sortirà
el qui ha de governar Israel.
Els seus orígens vénen d'antic, vénen de l'eternitat."
Així, doncs, el Senyor els tindrà abandonats
fins al temps que infanti la qui ha d'infantar.
Aleshores la resta dels seus germans
es reunirà amb els fills d'Israel.
Ell vindrà a pasturar amb el poder del Senyor,
amb la glòria del nom del Senyor, el seu Déu.
Viuran segurs perquè ell serà gran
d'un cap a l'altre de la terra.
Ell serà la pau.
Quan Assíria ocupi el nostre país
i s'apoderi dels nostres baluards,
li oposarem set pastors i vuit capitans,
Salm responsorial
Salm 79 (80)
Antífona
Senyor, fes-nos veure la llum de la teva mirada i serem salvats.
? Pastor d'Israel, escolta,
tu que guies els de Josep com un ramat;
? tu que tens querubins per carrossa,
resplendeix davant d'Efraïm, de Benjamí i de Manassès.
? Desvetlla el teu poder,
vine a salvar-nos.
= Déu de l'univers, renova'ns, †
fes-nos veure la llum de la teva mirada
i serem salvats.
= Senyor, Déu de l'univers, †
fins quan estaràs irritat
mentre el teu poble et suplica?
? Ha de menjar amb llàgrimes el pa,
ha de beure a glops els seus plors.
? Ens has deixat a les disputes dels veïns;
els enemics es riuen de nosaltres.
= Déu de l'univers, renova'ns, †
fes-nos veure la llum de la teva mirada
i serem salvats.
? Una vinya vas portar d'Egipte;
per plantar-la, tragueres els nadius.
? Li havies deixat el terreny net,
va arrelar-hi, va omplir tot el país.
? La seva ombra cobria les muntanyes,
el seu brancatge, els cedres més alts;
? els seus sarments s'estenien fins al mar,
els seus rebrots, fins al Gran Riu.
? Com és que has derrocat la seva tanca
perquè en prenguin el raïm els vianants?
? Hi entren els senglars a devastar-la
i les malures dels camps la devoren.
? Déu de l'univers, torna,
esguarda des del cel i mira,
= vine a visitar aquesta vinya, †
el rebrot que la teva mà havia plantat,
el fill que havies enfortit.
? Una mirada teva d'amenaça,
i ni rastre quedarà dels qui la tallen i la cremen.
= Que la teva mà reposi †
sobre l'home que hi ha a la teva dreta,
el fill d'home a qui tu dónes la força.
? No ens apartarem mai més de tu;
dóna'ns la vida i invocarem el teu nom.
= Senyor, Déu de l'univers, renova'ns, †
fes-nos veure la llum de la teva mirada
i serem salvats.
Segona Lectura
Hebreus 10,5-10
Per això, quan entra al món, Crist diu: No has volgut sacrificis ni oblacions, però m'has format un cos; no t'has complagut en holocaustos ni en sacrificis pel pecat. Per això t'he dit: Aquí em tens. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, Déu meu, la teva voluntat. Primer diu: De sacrificis i oblacions i holocaustos i sacrificis pel pecat, no n'has volgut ni t'hi has complagut; encara que totes aquestes ofrenes són precisament les que prescriu la Llei de Moisès. Però després afegeix: Aquí em tens; vull fer la teva voluntat. Suprimeix, doncs, el que deia primer i ho substitueix pel que diu després. I precisament perquè ell ha complert la voluntat de Déu, nosaltres hem estat santificats mitjançant l'ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 1,39-48
Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors va exclamar amb totes les forces:
-Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà.
Maria digué:
-La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu que em salva,
perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa;
des d'ara totes les generacions em diran benaurada,
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
Estamos a las puertas de la Navidad y la liturgia nos hace escuchar el Evangelio de la visita de María a Isabel, como para empujarnos también a salir de nosotros mismos y de nuestras cerrazones. Escribe Lucas que María "se puso en camino... y se fue con prontitud" a Judea para ir donde Isabel, a quien también Dios había visitado. Agradecida, Isabel reconocía el don de Dios: "Esto es lo que ha hecho por mí el Señor en los días en que se dignó quitar mi oprobio entre la gente". Pero desde aquel día Isabel permaneció encerrada en casa, sola, durante cinco meses. Necesitaba que alguien fuera a visitarla para comprender todavía más lo que le había sucedido. Y he aquí la visita de María que, al contrario que Isabel, no permaneció encerrada en casa, sino que se puso en camino. Aquel anuncio no podía permanecer encerrado en su habitación, no podía ser un secreto de su corazón. El viaje no era fácil, pero aquella Palabra -la misma con la que Dios había creado el mundo- la empujó a salir para encontrar a la anciana prima. En el encuentro entre la joven María y la anciana Isabel podemos descubrir el ejemplo de cómo se comunica el Evangelio, de cómo debería la Iglesia vivir la misión del Evangelio. Y María, con la Palabra en su seno, es como la Iglesia: llamada a levantarse e ir deprisa a las Galileas de este mundo para comunicar el Evangelio del amor que salva. Hoy aquella visita asume una nueva urgencia. En efecto, nuestros días están cada vez más marcados por el miedo al encuentro, por el miedo de acoger al otro, por la prisa por crear barreras defensivas, por alzar muros de separación, por la costumbre a la desconfianza y a la indiferencia. En un mundo como este es todavía más urgente comunicar el Evangelio de la "visita", especialmente en el encuentro con los más pobres y con todo aquel que espera un mundo más justo. María e Isabel, dos mujeres diferentes por edad y situación, nos invitan a ser hombres y mujeres del encuentro, de la visita, de la acogida, del diálogo, del saludo, de la amistad, de la cortesía. Una visita transforma siempre a quien la recibe. Lucas escribe que Isabel, al ver a María atravesar el umbral de su casa, "quedó llena de Espíritu Santo" y el niño, al escuchar el saludo de María, saltó de alegría en el seno de la madre. El encuentro entre esas dos mujeres inaugura otro encuentro, el de Juan y Jesús. El papa Francisco habla de la fuerza histórica del encuentro, de su poder creativo. Es lo que nos muestra el Evangelio de la Visitación. Por esto el Evangelio que hemos leído nos empuja a encontrar, a hablar y a acoger: así crecen nuevas historias de amor y comunión.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
