LA PREGÀRIA CADA DIA

XXXI del tiempo ordinario

Primera Lectura

Deuteronomi 6,2-6

Venera el Senyor, el teu Déu, guardant durant tota la vida els seus decrets i preceptes que jo et dono, tant tu com els teus descendents. Així gaudiràs de llarga vida. Escolta, Israel, i mira de posar-los en pràctica; així seràs un poble feliç i molt nombrós en un país que regalima llet i mel, tal com el Senyor, Déu dels teus pares, et va prometre.
"ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'ÚNIC. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono.

Salm responsorial

Salm 17 (18)

Antífona

Et dono gràcies, Senyor, perquè m'has alliberat del mal.

? T'estimo, Senyor, força meva;
Senyor, ets roca i muralla que m'allibera.

? Déu meu, penyal on m'emparo,
escut i baluard, força que em salva!

? Clamo al Senyor, que és digne de ser lloat:
ell em salva dels enemics.

? M'envoltaven els llaços de la mort,
sentia l'esglai dels torrents de Belial;

? m'estrenyia la mort amb els seus llaços,
tenia davant meu els seus paranys.

? En veure'm en perill, vaig clamar al Senyor,
vaig cridar socors al meu Déu.

? Des del seu palau, va escoltar el meu clam,
el meu crit li arribà al cor.

= Llavors la terra s'estremí i tremolà, †
cruixiren els fonaments de les muntanyes,
trontollaren quan ell es va indignar.

= El seu respir treia glops de fum, †
li sortia de la boca un foc devorador,
tot ell llançava brases ardents.

? Decantà la volta del cel i baixà,
tenia sota els peus una negra nuvolada.

? Endut sobre les ales dels vents,
volava amb un querubí per carrossa.

? L'envoltava un pavelló de fosca,
aigua tenebrosa i espessa nuvolada;

? els núvols, davant el seu esclat,
es tornaven brases roents i calamarsa.

= El Senyor, dalt al cel, féu esclatar la tronada, †
l'Altíssim féu retrunyir la seva veu,
envià calamarsa i brases roents;

? dispersà els enemics disparant les seves fletxes,
se'n desféu llançant arreu els seus llamps.

? Llavors va aparèixer el fons del mar,
els fonaments de la terra quedaren descoberts,

? quan ressonà el reny del Senyor,
el bufec terrible del seu respir.

? Des de dalt allargà la mà i m'agafà,
i em tragué fora de les aigües abismals;

? em salvà d'enemics poderosos,
d'adversaris més forts que no pas jo.

? Un mal dia es plantaren davant meu,
però el Senyor vingué a sostenir-me;

? em féu sortir a camp obert,
em salvà perquè m'estimava.

? El Senyor recompensa la meva innocència,
em premia perquè tinc pures les mans,

? perquè he guardat els seus camins,
mai no m'he allunyat del meu Déu.

? Sempre tinc presents els seus preceptes,
mai no em desvio dels seus decrets;

? em porto amb ell honradament
i em guardo net de tota culpa.

? Així el Senyor recompensa la meva innocència,
em premia perquè, als seus ulls, les meves mans són pures.

? Senyor, ets fidel amb qui és fidel;
honrat, amb l'home honrat;

? ets sincer amb el sincer,
però, amb el dolent, ets sagaç.

? Salves el poble humil
i fas abaixar els ulls als superbs.

? Tu, Senyor, ets llum de la meva llàntia,
claror en les meves nits, Déu meu.

? Fiant-me de tu, escometo els adversaris,
fiant-me del meu Déu, assalto la muralla.

= Els camins de Déu són justos, †
la paraula del Senyor és de bona llei;
és escut de tothom qui s'hi empara.

? Qui és Déu sinó el Senyor?
Quina roca hi ha, llevat del nostre Déu?

? És ell qui m'ha armat de valentia
i m'ha mostrat el camí just.

? Em dóna peus lleugers com els dels cérvols
i em manté invencible dalt dels cims.

? M'ensinistra les mans a combatre,
i els braços, a tensar la ballesta.

= Em salves amb el teu escut, †
em sosté la teva dreta,
em fa gran el teu favor.

? Eixamples els camins sota els meus peus,
i els meus passos no flaquegen.

? Persegueixo els enemics fins que els atrapo,
no torno sense haver-los abatut;

? els fereixo i no poden alçar-se,
cauen sota els meus peus.

? M'has cenyit de valentia per al combat,
doblegues sota meu els adversaris,

? fas fugir del meu davant els enemics,
i jo anorreo els qui em detesten.

? Criden auxili, i ningú no els salva;
clamen al Senyor, i no els respon;

? els desfaig com la pols al bat del vent,
els trepitjo com el fang dels carrers.

= M'alliberes dels avalots del poble †
i em fas sobirà d'altres nacions;
un poble que no coneixia es posa al meu servei.

? Els estrangers, així que em senten,
se'm sotmeten i m'obeeixen;

? desesmats i engrillonats,
s'acosten fent tentines.

? Viu el Senyor! Beneït sigui el meu penyal,
sigui enaltit el Déu que em salva!

? Déu em concedeix de fer justícia
i sotmet els pobles al meu govern.

= Tu m'alliberes de l'assalt dels enemics, †
em fas triomfar dels qui s'alcen contra mi;
em salves dels homes violents.

? Per això et lloaré entre les nacions,
cantaré al teu nom, Senyor:

= ?Ell dóna grans victòries al seu rei, †
es mostra fidel al seu Ungit,
a David i al seu llinatge per sempre.?

Segona Lectura

Hebreus 7,23-28

A més, els qui eren instituïts sacerdots van ser molts, perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions; però Jesús, que viu per sempre, no traspassa a ningú el seu sacerdoci. Per això té el poder de salvar definitivament els qui per ell s'acosten a Déu, ja que viu per sempre intercedint a favor d'ells.
Aquest és realment el gran sacerdot que ens calia: sant i innocent, sense taca ni complicitat amb els pecadors, enaltit més amunt dels cels. Ell no necessita, com els altres grans sacerdots, oferir sacrificis cada dia, primer pels propis pecats, després pels pecats del poble: això ho va fer una vegada per sempre, oferint-se ell mateix. La Llei destina a ser grans sacerdots uns homes plens de febleses, però la paraula del jurament que substitueix la Llei fa gran sacerdot el Fill, que ha arribat a la plenitud per sempre.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Marc 12,28-34

Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta:
-Quin és el primer de tots els manaments?
Jesús va respondre:
-El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.
Llavors el mestre de la Llei li digué:
-És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis.
Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué:
-No ets pas lluny del Regne de Déu.
I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

En el templo de Jerusalén Jesús se encuentra con un escriba. Le hace a Jesús una pregunta verdadera, decisiva: "?Cuál es el primero de todos los mandamientos?". De ese, en efecto, depende toda la vida. Jesús no tarda en contestar. Cita un pasaje del Deuteronomio que todos conocen porque es la profesión de fe que todos los piadosos israelitas recitan cada día, por la mañana y por la tarde: "Escucha, Israel: el Señor nuestro Dios es el único Señor. Amarás al Señor, tu Dios, con todo tu corazón, con toda tu alma y con todas tus fuerzas" (Dt 6,4-5). Y añade: "El segundo es: Amarás a tu prójimo como a ti mismo. No existe otro mandamiento mayor que estos".
Jesús y su interlocutor están de acuerdo en el doble mandamiento del amor a Dios y al prójimo; dos mandamientos que están tan unidos que llegan a ser una misma cosa. Jesús es aquel que sabe amar más que todos y mejor que todos. Jesús ama al Padre por encima de todo. En todo el Evangelio se siente la particular relación que hay entre Jesús y el Padre. Es la razón de su misma vida. Los apóstoles aprenden de la singular confianza que tenía en el Padre, hasta el punto de llamarle con el tierno apelativo de "papá" (abbá). En repetidas ocasiones le oyeron decir que el único objetivo de su vida era hacer la voluntad de Dios: "Mi alimento es hacer la voluntad del que me ha enviado" (Jn 4,34). Jesús es realmente el ejemplo más alto de cómo se ama a Dios por encima de todas las cosas. Jesús amó con la misma intensidad también a los hombres. Por eso "se hizo carne". En las Escrituras leemos que Jesús amó tanto a los hombres que dejó el cielo (es decir, la plenitud de la vida, de la felicidad, de la abundancia, de la paz) para estar entre nosotros. Y en su vida hubo como un crescendo de amor y de pasión por los hombres, hasta el sacrificio de su misma vida.
Jesús, que fue el primero que vivió estas palabras y lo hizo hasta el fondo, sugiere que la felicidad consiste en amar a los demás más que a uno mismo. Y este tipo de amor no lo aprendemos solos o en los pupitres de la escuela de los hombres; en esos lugares, ya a muy corta edad, aprendemos más bien a amarnos sobre todo a nosotros mismos, a amar nuestras cosas, poniéndonos contra los demás. El amor del que nos habla Jesús lo recibimos de las alturas, es un don de Dios. La santa liturgia del domingo es el momento privilegiado para recibir el gran don del amor. Por eso, en el día del Señor, acerquémonos al altar con alegre gratitud. También nosotros, al igual que aquel escriba sabio, oiremos que nos dicen: "No estás lejos del reino de Dios".