Los judíos celebran el Yom Kipur (Día de la expiación) Llegir més
Los judíos celebran el Yom Kipur (Día de la expiación)
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 11,27-28
Mentre Jesús parlava, una dona alçà la veu entre la gent i li digué:
-Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!
Però ell va respondre:
-Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!
(Mt 12,38-42)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El estupor por la predicación de Jesús hizo que una mujer que estaba en la muchedumbre exclamara: "¡Dichoso el seno que te llevó y los pechos que te criaron!". Es un brevísimo pasaje del Evangelio de Lucas, y es tan inmediato que dibuja la dimensión central de la vida del creyente. Aquella mujer que en medio de la muchedumbre alabó a María quería expresar admiración por Jesús. No obstante, también manifestaba la manera de pensar del mundo, según la cual todo pasa de manera natural. Es una tentación que se insinúa con gran facilidad también entre nosotros: es fácil creer que todo depende del carácter, de las condiciones sociales, en definitiva, de nuestra naturaleza, de nuestras capacidades, de los medios de los que disponemos. No es así. Y Jesús corrige a aquella mujer. La verdadera dicha -afirma Jesús- no consiste en dejarse guiar por la espontaneidad, por los instintos o por las inclinaciones naturales o por el carácter de cada uno, sino más bien por la capacidad de escuchar la Palabra de Dios. Por eso le replica a la mujer: "Dichosos más bien los que oyen la palabra de Dios y la guardan". Escuchar y vivir la palabra nos convierte en hijos de Dios y hermanos no solo entre nosotros sino de todos los hombres y las mujeres, hermanos universales, como solía decir Charles de Foucauld.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
