Recuerdo de san Juan XXIII (+ 1963), papa, y de la apertura del Concilio Vaticano II (1962-1965). Llegir més
Recuerdo de san Juan XXIII (+ 1963), papa, y de la apertura del Concilio Vaticano II (1962-1965).
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 11,15-26
Però alguns digueren:
-Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis.
D'altres, per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel. Però ell, que coneixia els seus pensaments, els digué:
-Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i les famílies s'ataquen les unes a les altres. Si Satanàs està dividit i lluita contra si mateix, com podrà durar el seu reialme? Vosaltres dieu que trec els dimonis pel poder de Beelzebul. Però, si jo trec els dimonis pel poder de Beelzebul, amb quin poder els treuen els vostres seguidors? Per això ells mateixos seran els vostres jutges. Ara bé, si jo trec els dimonis per la mà de Déu, vol dir que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu.
"Quan un que és fort i va ben armat guarda casa seva, els seus béns estan segurs. Però si l'ataca i el venç un altre de més fort, li pren les armes que li donaven confiança i reparteix el seu botí.
"Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa.
"L'esperit maligne, quan surt d'un home, vaga pels llocs erms buscant repòs. I com que no en troba, es diu: "Me'n tornaré a casa meva, d'on he sortit." Hi arriba i la troba escombrada i endreçada. Llavors se'n va a buscar altres set esperits pitjors que ell, entren en aquella casa i s'hi queden. Al final, l'estat d'aquell home és pitjor que al principi.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús acababa de liberar a un hombre poseído por un demonio "mudo". Impedir la palabra significa reforzar o, en cualquier caso, hacer más dura la soledad de quien la sufre. La comunicación a través de la palabra es uno de los pilares de la vida humana. Por eso, cuando aquel hombre fue liberado del demonio y pudo hablar, explotó la maravilla de la gente. Pero el espíritu del mal no se rindió, sino que reforzó su oposición a Jesús y al Evangelio. Toda la historia de Jesús y de sus discípulos de todos los tiempos es una historia de oposición y de lucha contra el mal. El Evangelio de hoy habla de la lucha entre Jesús y el espíritu del mal, una lucha que se libra en el alma del hombre. Es una lucha continua para la que debemos estar siempre atentos, si no queremos terminar como aquel hombre que, tras haber expulsado el mal de su corazón, vuelve a caer presa de "espíritus peores". Cuando el demonio es expulsado por "uno más fuerte que él", es decir, por el Señor Jesús, la "casa" queda barrida y en orden, pero existe el peligro de que quede vacía. Si eso ocurre, el demonio puede volver y al final la situación puede ser peor que al principio. ?Qué significa esta casa vacía? Nuestro primer deseo es quedar libres del mal y especialmente del pecado que pesa sobre nuestra conciencia. Lo deseamos y nos sentimos alegres y agradecidos al Señor cuando él nos libra, porque entonces nuestra casa está barrida y en orden. Pero en la vida espiritual hay otro paso necesario, que instintivamente nos gusta menos, porque en esta hermosa casa queremos estar tranquilos, como dueños de la casa, sin nadie que mande por encima de nosotros. Pero es necesario que el dueño sea otro: el Señor. Dejar entrar al Señor como dueño de nuestra casa significa poner nuestro corazón a su servicio. Y él es un dueño, un señor, que no tiene siervos sino amigos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
