En la basílica de Santa María de Trastevere de Roma se reza por los enfermos. Llegir més
En la basílica de Santa María de Trastevere de Roma se reza por los enfermos.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 10,25-37
Llavors, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:
-Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
Jesús li digué:
-Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?
Ell va respondre:
-Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.
Jesús li digué:
-Has respost bé: fes això i viuràs.
Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:
-I qui són els altres que haig d'estimar?
Jesús va contestar dient:
-Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda.
"Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li:
"-Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.
"Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
Ell respongué:
-El qui el va tractar amb amor.
Llavors Jesús li digué:
-Vés, i tu fes igual.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Esta parábola es una de las páginas más conocidas del Evangelio. Aquel hombre medio muerto dejado a un lado del camino representa a todos los pobres (personas individuales, y a veces pueblos enteros) que todavía hoy quedan lejos y abandonados al margen de la vida. Pues bien, el Evangelio nos enseña a ver a aquel hombre medio muerto, abandonado por todos, como hermano del Señor y amigo nuestro. El Evangelio, a través del ejemplo de aquel samaritano, extranjero para aquel hombre medio muerto, nos exhorta a descubrir no solo el valor moral sino también profundamente humano y religioso de la fraternidad universal. Se trata de sentir como miembros de la familia de Dios a todos los débiles y los pobres. Podríamos decir que ellos son parientes nuestros, y como tales deberíamos tratarlos. Dios muestra así una actitud radical: elige a los pobres como sus hijos predilectos, los escucha, los protege y hace de ellos intercesores para aquellos que les ayudan. Jesús mismo se identifica en ellos, como escribe el evangelio de Mateo en el juicio universal. Hay una especie de identificación entre el samaritano y el hombre medio muerto. El samaritano es el mismo Jesús; él es quien desde Jerusalén recorre los caminos que llevan a las tantas Jericó de este mundo. Él es el primero que se para y que exhorta a hacer lo mismo. Y cada vez que nosotros, como hizo aquel samaritano, nos paramos junto a un pobre, nos encontramos cara a cara con Jesús, aunque al inicio tiene el rostro solo de un abandonado. Si no antes, sin duda al final de la vida, en el momento del juicio, veremos en el rostro de Jesús los rasgos de aquel hombre abandonado al que hemos socorrido.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
