Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 7,36-50
Un fariseu va invitar Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d'alabastre plena de perfum i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d'ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum. El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: "Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora." Jesús li digué:
-Simó, t'haig de dir una cosa.
Ell li respongué:
-Digues, mestre.
-Un prestador tenia dos deutors: l'un li devia cinc-cents denaris, i l'altre, cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d'ells et sembla que l'estimarà més?
Simó li contestà:
-Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.
Jesús li diu:
-Has respost correctament.
Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó:
-Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc.
Després digué a la dona:
-Els teus pecats et són perdonats.
Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: "Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?"
Jesús digué encara a la dona:
-La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mientras Jesús está en la mesa, por invitación de Simón, un fariseo, se le acerca una prostituta y, llorando, le unge los pies con perfume. En el tiempo de Jesús había un prejuicio generalizado contra las mujeres. Se comprende así la reacción de los presentes ante el recibimiento que Jesús propina a aquella mujer. En realidad, eran ellos, los que no comprendían ni el amor de aquella mujer ni su deseo de ser perdonada ni el amor de Jesús. Al contrario que la mentalidad corriente, Jesús, que lee en lo más profundo del corazón, comprendió el amor de aquella mujer, la acogió y la perdonó. Podríamos decir que Jesús va realmente contra corriente. Y enseña a sus discípulos a hacer lo mismo. Para hacer comprender sus sentimientos explica la breve parábola de los dos deudores: uno debía quinientos denarios; otro, cincuenta. Ninguno de los dos podía pagar la deuda. Sin embargo, se les condona a ambos. Jesús le pregunta a Simón, el fariseo, cuál de los dos amará más a su señor. La parábola supone que los dos, tanto el fariseo como la mujer pecadora, han recibido algún favor de Jesús. Jesús nos invita a no tener la ceguera de creer que somos justos o poco pecadores. Al contrario, nos exhorta a abrir los ojos sobre nuestro pecado y a sentir, como aquella pecadora, la necesidad que tenemos de ser perdonados. Sí, necesitamos también nosotros oír que nos dicen: "Tus pecados quedan perdonados". Así comprenderemos aún más las palabras que Jesús dice en aquella ocasión: "quedan perdonados sus muchos pecados, porque ha mostrado mucho amor". El amor, en efecto, borra los pecados y cambia la vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
