LA PREGÀRIA CADA DIA

XIV del tiempo ordinario
Recuerdo de Atenágoras (+ 1972), patriarca de Constantinopla, padre del diálogo ecuménico.

Primera Lectura

Ezequiel 2,2-5

Tan bon punt la veu m'hagué parlat, l'Esperit va entrar dintre meu i em féu posar dret. Aleshores vaig sentir el qui em parlava. Em deia:
-A tu, fill d'home, jo t'envio als israelites, gent rebel que s'ha revoltat contra mi; tant ells com els seus pares m'han estat infidels fins avui mateix. Són gent de cara endurida i de cor empedreït. Jo t'hi envio per a dir-los: "Això us anuncia el Senyor Déu." I ells, que són un poble rebel, tant si t'escolten com si no t'escolten, sabran que hi ha un profeta enmig seu.

Salm responsorial

Salm 122 (123)

Antífona

Tenim els ulls posats en el Senyor, el nostre Déu.

? A tu que habites en el cel
alço els meus ulls.

? Com l'esclau té els ulls posats
en les mans del seu amo

? i com l'esclava posa els ulls
en les mans de la mestressa,

? tenim els ulls posats en el Senyor, el nostre Déu,
fins que s'apiadi de nosaltres.

? Apiada't de nosaltres, Senyor, apiada-te'n,
que estem saturats de menyspreu.

= La nostra ànima n'està ben saturada, †
dels escarnis dels altius,
del menyspreu dels insolents.

Segona Lectura

2a Corintis 12,7-10

I perquè no m'enorgulleixi de les revelacions extraordinàries que he tingut, m'ha estat clavada una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè no m'enorgulleixi. He demanat tres vegades al Senyor que me n'alliberi, però ell m'ha donat aquesta resposta: "En tens prou amb la meva gràcia. En la feblesa es manifesta plenament el meu poder." Per això em gloriaré sobretot de les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder del Crist. Per tant, accepto de bon grat les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa de Crist. Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Marc 6,1-6

D'allà, Jesús se'n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. Arribat el dissabte, es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n'estranyaven i deien:
-D'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? Aquest, ?no és el fuster, el fill de Maria i germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ?no viuen aquí entre nosaltres?
I el rebutjaven. Jesús els digué:
-Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva.
I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. I el sorprenia que no tinguessin fe.
Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

"?De dónde le viene esto?", se preguntan los habitantes de Nazaret tras escuchar a Jesús. Si hubieran recordado, entre muchas otras, las antiguas palabras que oyó Moisés ("El Señor tu Dios te suscitará, de en medio de ti, de entre tus hermanos, un profeta como yo: a él escucharéis" (Dt 18,15)), habrían podido comprender que aquellas palabras venían del Señor. La fe se sitúa en este plano: acoger las palabras de la predicación como palabras autorizadas, importantes, para nuestra vida. Pablo lo recordará a los romanos: "La fe viene de la predicación" (Rm 10,17). Pero los habitantes de Nazaret no quisieron escuchar a Jesús. No fueron más allá de lo que ya sabían de él.
El evangelista escribe con tristeza: "Y se escandalizaban a causa de él".
Aquel escándalo es el escándalo de la encarnación. El Señor decidió salvar a los hombres enviando a su Hijo "el cual, siendo de condición divina... se despojó de sí mismo tomando condición de esclavo... apareciendo en su porte como hombre" (Flp 2,6). Es el misterio que contemplamos desde la Navidad en aquel niño hasta el Gólgota en el Crucificado. Y es también el escándalo de la Iglesia -cuerpo de Cristo a lo largo de la historia- a la que, a pesar de toda su debilidad y su pequeñez, Jesús envía a comunicar el Evangelio del amor hasta los extremos de la Tierra, en todas las Nazarets de este mundo. Dios no se sirve de gente fuera de lo común, sino de hombres y mujeres que confían en él; y no se presenta con prodigios o palabras orgullosas, sino con la simple predicación evangélica y con los milagros de la caridad. El Evangelio predicado y la caridad vivida son el signo de la presencia de Dios que actúa en la historia, que transforma el mundo y lo libra del mal.
Sabemos que la mentalidad común (de la que somos todos hijos) no es muy receptiva a esta lógica evangélica. Siempre existe una distancia entre el Evangelio del amor y la mentalidad de este mundo. Jesús lo experimentó personalmente en Nazaret. Por eso comenta con amargura: "Un profeta solo carece de prestigio en su patria, entre sus parientes y en su casa".
El evangelista destaca que Jesús no pudo hacer milagros en Nazaret; no es que no quisiera, es que "no pudo". Sus conciudadanos habrían querido que hiciera prodigios sorprendentes, pero no entendieron que no se trataba de hacer prodigios o magia al servicio de su propia fama. El milagro es la respuesta de Dios a aquel que tiende la mano y pide ayuda. Ninguno de los que lo escucharon tendió su mano. En Nazaret Jesús solo pudo curar a algunos enfermos, precisamente los que invocaban ayuda mientras él pasaba. Pongámonos también nosotros junto a aquellos enfermos que estaban fuera y pedían ayuda al joven profeta que pasaba. Seremos curados junto a ellos.