Festividad del apóstol Tomás. Confesó a Jesús como su Señor y, según la tradición, dio testimonio de él hasta la India. Llegir més
Festividad del apóstol Tomás. Confesó a Jesús como su Señor y, según la tradición, dio testimonio de él hasta la India.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 20,24-29
Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir:
-Hem vist el Senyor.
Però ell els contestà:
-Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas.
Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
-Pau a vosaltres.
Després diu a Tomàs:
-Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.
Tomàs li va respondre:
-Senyor meu i Déu meu!
Jesús li diu:
-Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hoy celebramos la fiesta de santo Tomás, llamado el Mellizo. El Evangelio de Juan habla de él varias veces en relación a algunos momentos importantes de la vida de Jesús. Cuando Jesús quiso ir a ver a Lázaro, que estaba enfermo, y la vida del maestro corría un grave peligro, Tomás, en nombre de todos los discípulos, dijo: "Vayamos también nosotros a morir con él". Estaba muy seguro de sí mismo, de sus sensaciones, de sus convicciones, como quedó claro la tarde de Pascua. A los otros apóstoles que la tarde de Pascua le decían que habían visto al Señor resucitado, les contestó con aquella conocida frase que se ha convertido en emblema de la incredulidad: "Si no veo en sus manos la señal de los clavos... y no meto mi mano en su costado, no creeré". Si lo pensamos bien, cada uno de nosotros tiene una actitud similar a la de Tomás. Nos sentimos seguros de nosotros mismos, de nuestras sensaciones y de nuestras convicciones. Tomás necesita encontrarse de nuevo con el Señor, escucharlo, verlo y también tocarlo. Y por eso Jesús volvió de nuevo con los discípulos e invita a Tomás a tocarle las heridas, y ante aquel cuerpo herido Tomás exclama: "¡Señor mío y Dios mío!". Ante las heridas de este mundo y el dolor de todos los hombres, estamos llamados a tener la fe de Tomás. Jesús, dirigiéndose a él, y pensando también en todos los que llegarían más tarde, dijo: "Porque me has visto has creído. Dichosos los que no han visto y han creído". Es la última bienaventuranza del Evangelio. Y esta bienaventuranza también es para nosotros: nos pide que creamos sin ver y que toquemos las heridas del Señor en el cuerpo de los pobres.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
