Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 8,23-37
Jesús pujà llavors a la barca, i els seus deixebles el van seguir. Tot d'una es va aixecar en el llac una tempesta tan gran que les onades cobrien la barca. Però Jesús dormia. Ells van anar a despertar-lo i li deien:
-Senyor, salva'ns, que ens enfonsem!
Ell els diu:
-Per què sou tan covards, gent de poca fe?
Llavors es va aixecar, va increpar els vents i l'aigua, i arribà una gran bonança. Aquells homes, admirats, deien:
-Qui és aquest, que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?
(Mc 5,1-20; Lc 8,26-39)
Després Jesús va arribar a l'altra banda del llac, al territori dels gadarencs, i l'anaren a trobar dos endimoniats que venien de les coves sepulcrals; eren tan perillosos que ningú no s'aventurava a passar per aquell camí. Els endimoniats es posaren a cridar:
-Per què et fiques amb nosaltres, Fill de Déu? ?Has vingut aquí a turmentar-nos abans d'hora?
Un tros lluny, hi pasturava un gran ramat de porcs. Els dimonis suplicaven a Jesús:
-Si ens treus fora, envia'ns al ramat de porcs.
Ell els digué:
-Aneu-hi.
Els dimonis van sortir i se n'anaren als porcs. Llavors tot el ramat es va tirar al llac pel precipici, i van morir ofegats dintre l'aigua. Els porquers van fugir i, arribats a la ciutat, escamparen la notícia de tot el que havia passat i el cas dels endimoniats. Aleshores tota la ciutat va sortir a trobar Jesús i li suplicaren que abandonés el seu territori.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús está en la barca con los discípulos de camino a la otra orilla del mar. Durante la travesía se duerme. De repente se desencadena una tempestad. Experimentamos como los discípulos nuestra fragilidad, sentimos que no tenemos seguridades y protecciones verdaderas. La barca es zarandeada por las olas. Jesús sigue durmiendo. Los discípulos son presa del miedo y se muestran desconcertados cuando ven que su maestro duerme. Parece que ellos no le importan nada. "¡Señor, sálvanos, que perecemos!" Es un grito de desesperación y al mismo tiempo de confianza, como es muchas veces nuestra oración. Creen que el Señor era indiferente. Muchas veces nuestra poca fe nos ha hecho creer que el Señor no nos defiende, no nos ayuda, no nos protege. Olvidamos que Jesús está en nuestra barca. Jesús se despierta y reprocha a los discípulos su poca fe. Deberían saber, en efecto, que mientras están con el Señor no hay que temer ningún mal. Así reza el salmo 23: "Aunque fuese por valle tenebroso, ningún mal temería, pues tú vienes conmigo". Jesús no es indiferente, sino sereno como quien se abandona a la protección del Padre. Frente a la tranquilidad de Jesús, los apóstoles y también nosotros somos personas realmente de poca fe. Basta una palabra de Jesús para que el mal retroceda. Los que han presenciado la escena -el evangelista parece sugerir que no son solo los discípulos, sino también los que lo han visto desde la orilla- quedan atónitos. El discípulo (y también la conversión) nace del estupor al ver que la Palabra de Jesús calma las tempestades de la vida, incluso cuando parece que es inevitable hundirse.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
