LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària pels malalts
Paraula de déu cada dia

Pregària pels malalts

En la basílica de Santa María de Trastevere de Roma se reza por los enfermos. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària pels malalts
Dilluns 1 de juliol

En la basílica de Santa María de Trastevere de Roma se reza por los enfermos.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Mateu 8,18-22

Jesús, veient que hi havia una gentada al seu voltant, va donar l'ordre de passar a l'altra riba. Llavors s'acostà un mestre de la Llei i li digué:
-Mestre, et seguiré arreu on vagis.
Jesús li respon:
-Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap.
Un altre, un dels seus deixebles, li digué:
-Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare.
Jesús li respon:
-Segueix-me, i deixa que els morts enterrin els seus morts.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jesús deja que nuestra humanidad se acerque a él, pero para cambiarla. Es un verdadero maestro, un amigo que, precisamente porque nos ama, nos ayuda a ser distintos. Se le acerca un escriba que lo llama respetuosamente con el título de "maestro" y le manifiesta su disponibilidad a seguirlo. Aquel escriba se parece a una semilla que cae allí donde no hay tierra, es decir, donde no hay corazón. Sin raíces, la semilla se quema pronto por el sol de las adversidades y se pierde, se convierte en una de tantas ilusiones. Jesús quiere que la semilla dé fruto, porque sin nuestra vida es estéril. Jesús contesta diciendo que seguirlo significa vivir como él, es decir, no tener ni casa ni lugar donde reposar, porque la vida es para gastarla para los demás. Jesús no vino a la tierra para ofrecer garantías y seguridad para él y los suyos. El cristiano no recibe la condición de hijo para cerrarse en un universo pequeño y seguro, sino para ir hasta los extremos de la tierra. El cristiano es siempre un misionero, un hombre que sale de sí mismo para encontrar su salvación. El discípulo, incluso cuando tiene una vivienda estable, como la mayoría de nosotros, está siempre llamado a alimentar y cultivar pasión e interés por el mundo y por las necesidades de la Iglesia extendida por toda la Tierra. Con esa misma radicalidad, Jesús le contesta al discípulo que le pide ir a enterrar a su padre antes de seguirlo. La respuesta de Jesús es paradójica. No se trata de si tenemos un corazón duro o si no tenemos piedad, sino de priorizar al Señor por encima de todo. Si no lo dejamos todo no comprendemos el amor del Señor.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.