LA PREGÀRIA CADA DIA

XIII del tiempo ordinario
Recuerdo de los primeros mártires de la Iglesia de Roma durante la persecución de Nerón.

Primera Lectura

Saviesa 1,13-15; 2,23-24

Déu no ha fet la mort ni troba cap gust a destruir els qui viuen. Déu ho ha creat tot perquè existeixi: les coses creades són saludables, no contenen cap metzina que mati. La terra no és el reialme de la mort, i els justos són immortals.
Déu ha creat l'home perquè sigui incorruptible, l'ha fet imatge d'allò que és ell mateix. Però la mort ha entrat al món per la malícia del diable, i els seus partidaris l'han de sofrir.

Salm responsorial

Salm 29 (30)

Antífona

Gràcies a la teva bondat, Senyor, m'has tornat a la vida.

= Amb quin goig t'exalço, Senyor: †
m'has tret a flor d'aigua
i no has permès que se n'alegrin els enemics.

? Senyor, Déu meu,
vaig cridar auxili i em vas guarir.

? Senyor, m'has arrencat de la terra dels morts;
quan ja baixava a la fossa, m'has donat la vida.

? Fidels del Senyor, canteu-li,
lloeu-lo recordant que ell és sant.

? El seu rigor dura un instant;
el seu favor, tota la vida.

? Cap al tard tot eren plors,
l'endemà són crits de joia.

? Jo pensava, quan em veia segur:
?Mai no cauré.?

? Tu, Senyor, m'afavories
i em mantenies en un cim inexpugnable;

? però, quan vas amagar la mirada,
vaig quedar trasbalsat.

? He clamat a tu, Senyor,
he suplicat al meu Déu:

? ?Què hi guanyaràs que perdi la vida
i baixi a la fossa?

? ?És la pols que et lloarà,
i proclamarà que ets fidel?

? Escolta, Senyor, compadeix-te de mi;
vine a ajudar-me, Senyor!?

? Has mudat en danses els meus planys,
m'has tret el dol i m'has vestit de goig.

? Per això el meu cor et cantarà; no callaré.
Senyor, Déu meu, et lloaré per sempre.

Segona Lectura

2a Corintis 8,7.9.13-15

Vosaltres teniu de tot en abundància: fe, paraules, coneixement, sol?licitud plena i l'amor que de nosaltres heu rebut. Tingueu també ara una generositat abundosa.
Coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa. No seria just que, per alleujar els altres, patíssiu estretors: hi ha d'haver igualtat. En el moment present, allò que us sobra a vosaltres ha de compensar el que els falta a ells, per tal que allò que els sobri a ells compensi el que us falti a vosaltres. Així s'arribarà a la igualtat, tal com diu l'Escriptura: Ni en sobrava als qui n'havien recollit molt ni en faltava als qui n'havien recollit poc.

Lectura de l'Evangeli

Al?leluia, al?leluia, al?leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al?leluia, al?leluia, al?leluia.

Marc 5,21-43

Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l'altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l'aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu:
-La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui.
Jesús se n'anà amb ell. El seguia molta gent que l'empenyia pertot arreu.
Hi havia una dona que patia de pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s'hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: "Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré." Immediatament se li estroncà la pèrdua de sang i sentí dins el seu cos que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s'adonà a l'instant de la força que havia sortit d'ell i es girà per preguntar a la gent:
-Qui m'ha tocat la roba?
Els seus deixebles li contestaren:
-?Veus que la gent t'empeny pertot arreu i encara preguntes qui t'ha tocat?
Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, es prosternà als seus peus tremolant de por i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué:
-Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal que et turmentava.
Encara Jesús parlava, que n'arriben uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li:
-La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar més el Mestre?
Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga:
-No tinguis por; tingues només fe.
I no va permetre que l'acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys, entra a la casa i els diu:
-Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm.
Ells es burlaven de Jesús. Però ell els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l'acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l'agafa per la mà i li diu:
-Talità, cum -que vol dir: "T'ho mano: noia, aixeca't."
A l'instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren plens d'estupor. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.

 

Al?leluia, al?leluia, al?leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al?leluia, al?leluia, al?leluia.

Homilia

Hay como un vínculo irrompible entre Jesús y la muchedumbre. Su compasión lo lleva a vivir entre los hombres y las mujeres de este mundo, con sus gozos y sus esperanzas, sus tristezas y sus angustias, como recuerda el Concilio Vaticano II en la Gaudium et Spes.
De toda la gente, el Evangelio destaca a un hombre, Jairo, y a una mujer enferma, cuyo nombre no dice. Ambos están necesitados, incluso desesperados, y se acercan a Jesús. Jairo, un notable del lugar, se abre paso entre la gente y se arrodilla ante Jesús para implorarle: "Mi hija está a punto de morir; ven, impón tus manos sobre ella, para que se salve y viva". Es un hombre rico, pero no puede hacer nada frente al mal. Jesús, de inmediato, "se fue con él". ¡Cuántas veces les repite a los discípulos que tanto el Padre que está en el cielo como él escuchan a quien reza con fe! Y mientras caminan una mujer enferma se mezcla entre la muchedumbre y se acerca a Jesús. Llevaba ya doce años intentando curarse; había gastado no poco dinero y no había tenido éxito. Su enfermedad -perdía sangre continuamente- era muy particular: hacía que fuera impura permanentemente. Sabía que aquello le impedía tocar a nadie. Cree que es suficiente tocar el manto de Jesús. Se acerca a él por detrás, para que no la reconozcan. Y, efectivamente, nadie se da cuenta de lo que hace. Salvo Jesús. Los discípulos solo ven una muchedumbre anónima. Jesús ve. El amor, como decía Benedicto XVI, es un corazón que ve. Jesús percibe que una fuerza ha salido de él, como escribe el evangelista. El amor siempre es una fuerza que sale y lleva a salir, a responder a las necesidades de los demás.
Eso es lo que ocurre inmediatamente después con la hija de Jairo. Al conocer la noticia de que la niña ha muerto, Jairo se resigna a lo inevitable. Pero Jesús -en medio del desconcierto general- lo invita a no perder la esperanza y a seguirlo. Se pone al lado de la niña -de doce años, los mismos años de la enfermedad de la hemorroísa- y la llama: "Muchacha, a ti te digo, levántate", con el mismo verbo que se utiliza para la resurrección. Entonces la toma de la mano y la pone en pie. Jesús es el rostro de la misericordia de Dios que es más fuerte que el mal y la muerte.