Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 7,21-29
"No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Aquell dia, molts em diran: "Senyor, Senyor, ?no és cert que en nom teu vam profetitzar, i vam treure dimonis, i vam fer molts miracles?" Llavors jo els diré clarament: "No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!"
(Lc 6,47-49)
"Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa.
Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, la gent va quedar admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Estas palabras del Evangelio nos ayudan a comprender dónde encontrar la estabilidad de la vida. Y en este tiempo de tanta inestabilidad, en el que vemos lo precaria que es nuestra vida y la vida del mundo, estas palabras nos dicen que construyamos nuestra casa sobre la roca no solo para nosotros, sino para todas aquellas personas que no saben adónde ir. Estamos en un tiempo de guerra, con todas sus consecuencias. Como dice Jesús, es el tiempo de la lluvia, de los ríos que se desbordan, de los vientos que soplan con fuerza, como una gran tormenta y una inundación que lo quiere hundir todo. Pero "Dios es nuestro refugio y fortaleza", como dice el Salmo 46, "socorro en la angustia, siempre a punto. Por eso no tememos si se altera la tierra, si los montes vacilan en el fondo del mar". En los tiempos difíciles tenemos una fuerte tentación de estar solos y de pensar en nosotros, pero actuando así en realidad nos engañamos, porque en el tiempo de la tormenta esa tentación es la "arena" que hace que la casa caiga. Como escribía el cardenal Martini, "no debemos olvidar al adversario que a través del cansancio, el aburrimiento y la frustración quiere debilitar nuestra vida. En esos momentos debemos resistir con fuerza, ¡resistir, resistir, resistir!". La roca más sólida es la que está en lo más profundo y que encontramos leyendo la Biblia. Dice Jesús que entrará en el reino aquel que hace la voluntad del Padre. Y la voluntad del Padre es que no perdamos a ninguno de sus hijos, que todos puedan tener ya ahora un lugar y una casa y que preparemos ese lugar para el que es abandonado.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
