Lectura de la Paraula de D?u
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Mateu 6,19-23
"No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor.
"El llum del cos és l'ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il?luminat; però si és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques. Perquè si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà, de gran, la foscor!
(Lc 16,13)
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
En nuestro mundo hay como una dictadura del materialismo que nos obliga a someternos a la ley del consumo y de la acumulación de bienes. La enseñanza del Evangelio es muy clara a ese respecto: quien acumula mucho queda dominado por un gran amor hacia las cosas, obedece a una pasión que secuestra su corazón. Por eso Jesús afirma: "Donde esté tu tesoro, allí estará también tu corazón". El verdadero tesoro -continúa Jesús- está allí donde apunta nuestro corazón. Hay que cultivar el corazón y hacer que crezca según el Evangelio. La palabra evangélica -escuchada de manera continuada y con atención- debe modelar nuestras acciones y nuestros sentimientos, debe forjar un estilo de vida alejado del afán por poseer y acumular que Jesús compara con la herrumbre que corroe. En este caso más que corroer las cosas, la herrumbre corroe el corazón, los sentimientos e incluso el mismo sentido de la vida. Acumular tesoros en el cielo, por el contrario, significa amar la Palabra y ponerla en práctica, dejarse guiar por aquel diseño de amor que se nos revela y convertirnos en diligentes y alegres trabajadores suyos. Es el gran sueño de Dios por el mundo. El cielo, pues, no es solo una meta lejana; el cielo es la vida con el Señor, con los hermanos y con los pobres. Quien gasta su vida según lo que indica el Evangelio acumula tesoros que quedarán fijados en el cielo; nadie se los podrá arrebatar al creyente, y darán abundantes frutos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
