Recuerdo de san Romualdo (+ 1027), anacoreta y padre de los monjes camaldulenses. Llegir més
Recuerdo de san Romualdo (+ 1027), anacoreta y padre de los monjes camaldulenses.
Lectura de la Paraula de D?u
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Mateu 6,1-6.16-18
"Mireu de no fer el que és just només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel.
"Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. En veritat us dic que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè la teva almoina quedi secreta; i el teu Pare, que veu el que és secret, t'ho recompensarà.
"I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. En veritat us dic que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més secrets; i el teu Pare, que veu el que és secret, t'ho recompensarà.
"I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. En veritat us dic que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més secrets; i el teu Pare, que veu el que és secret, t'ho recompensarà.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Jesús continúa hablando de la justicia. Con los ejemplos que hemos meditado los días anteriores Jesús deja claro que hay que vivir la ley antigua con un espíritu nuevo, con un corazón renovado. La fe en el Señor no se mide cumpliendo exteriormente determinadas prácticas o con el número de gestos que hacemos, ni tampoco por el consenso que podemos granjearnos entre la gente. La fe se mide convirtiendo el corazón al Señor. Jesús, en este pasaje evangélico, recuerda tres prácticas religiosas que gozan de alta consideración: la limosna, la oración y el ayuno. Pero lo que quiere subrayar es la invitación a la interioridad que está presente en esas tres prácticas que tienen una importancia fundamental en la vida del creyente. Y debemos vivirlas precisamente de manera profunda. La limosna, que por desgracia es motivo de burla incluso para algunos cristianos, no es simplemente un gesto de complacencia para con los necesitados. La limosna implica poner el corazón en los pobres. Hay que tocarlos, llamarles por su nombre, interesarse por ellos. En definitiva, hay que amarlos porque en ellos está presente el mismo Cristo. Esta es la espiritualidad de la limosna. Y eso es lo que Dios ve en secreto, es decir, de manera profunda. La oración no consiste en ritos exteriores, sino ante todo en hacer espacio en el corazón para la Palabra de Dios. Esa es la interioridad que ve Dios y en la que se complace. Lo mismo se puede decir del ayuno. No se habla de la exterioridad de una práctica, sino de aquella lucha interior indispensable para que disminuya nuestro egocentrismo -en eso el objetivo es el ayuno- y crezca en nosotros el espacio para acoger al Señor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
