Lectura de la Paraula de D?u
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Mateu 5,43-48
"Ja sabeu que es va dir: Estima els altres, però detesta els enemics.
"Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ?No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ?No fan el mateix els pagans?
"Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Jesús es audaz en el ideal que propone. También dice: "Sed perfectos como es perfecto vuestro Padre celestial". Es claramente imposible. Aun así, si aceptamos su amor nos mantenemos en el camino de la perfección misma de Dios. En un tiempo en el que domina la lógica de la contraposición y de buscar enemigos, la exhortación a amar a los enemigos es totalmente desconcertante, pero al mismo tiempo es liberadora. Esta palabra nos libra de buscar enemigos y alguien al que oponernos, algo que se ha convertido en una especie de pensamiento único. Jesús sabe que en la vida también hay relaciones difíciles en las que el encuentro con el otro a menudo degenera en un enfrentamiento; sabe que los hombres se enemistan fácilmente. Y para romper esta cadena infernal, Jesús propone algo que nadie jamás se ha atrevido a pronunciar: "Amad a vuestros enemigos". Solo de ese modo el amor vence de verdad. El Evangelio no niega la complejidad de la vida, pero sí niega que la lógica del enfrentamiento sea la única que puede regir en las relaciones y sobre todo que sea inevitable. Porque, entre otras cosas, el que hoy es enemigo mañana puede volver a ser amigo o puede convertirse en amigo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
