LA PREGÀRIA CADA DIA

XI del tiempo ordinario
Para los musulmanes es la fiesta del sacrificio (Aid al-Adha).

Primera Lectura

Ezequiel 17,22-24

"Això us anuncia el Senyor Déu:
"També jo trencaré el cimall del cedre altiu,
n'esqueixaré el rebrot més alt i tendre
i el plantaré al cim d'una gran muntanya,
a l'excelsa muntanya d'Israel.
Traurà branques ufanoses, donarà fruit
i arribarà a ser un cedre majestuós.
S'hi ajocaran ocells de tota mena,
viuran a l'ombra de les seves branques.
Tots els arbres del bosc sabran
que jo sóc el Senyor,
que faig caure els arbres alts
i enalteixo els més petits,
asseco els arbres verds
i faig reverdir els secs.
Jo, el Senyor, sóc el qui ho ha dit i el qui ho fa."

Salm responsorial

Salm 91 (92)

Ant?fona

?s bo de lloar el teu nom, oh Alt?ssim.

- ?s bo de lloar el Senyor,
de cantar al teu nom, oh Alt?ssim,

- de proclamar al mat? el teu amor,
i de nit la teva fidelitat,

- amb l?arpa de deu cordes i la lira,
als acords d?interludis de c?tara.

- Senyor, quin goig que em donen les teves gestes!
Aclamo l?obra de les teves mans.

- Que en s?n, de grans, Senyor, les teves obres,
els teus designis, que en s?n, de profunds!

- Els ignorants els desconeixen,
els insensats no arriben a comprendre?ls.

= Ni que els injustos creixin com l?herba, †
ni que arribin a florir els amics de males arts,
acabaran que no se?n parlar? mai m?s.

- Per? tu, Senyor,
ets excels per sempre!

= Els teus enemics, Senyor, †
els teus enemics desapareixeran,
seran dispersats els amics de males arts.

- A mi, com als b?fals, m?alces el front,
i em perfumes amb oli novell.

= Puc mirar de fit a fit els meus contraris; †
als malvats que s?aixequen contra mi,
els sento parlar sense por.

- Els justos creixeran com les palmeres,
es faran grans com els cedres del L?ban;

- plantats a la casa del Senyor,
creixeran als atris del nostre D?u.

- Encara donaran fruit a la vellesa,
continuaran plens d?ufana i de vigor,

- per proclamar que ?s recte el Senyor, la meva roca,
i que en ell no hi ha injust?cia.

Segona Lectura

2a Corintis 5,6-10

Així, doncs, ens sentim sempre plens de confiança; sabem que, mentre vivim en el cos, vivim com exiliats lluny del Senyor, ja que fem camí per la fe, sense veure-hi. Ens sentim, doncs, plens de confiança, i preferim emigrar del cos i anar a viure amb el Senyor. Per això, tant si vivim en el cos com si n'emigrem, només ens delim per ser-li plaents. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida corporal.

Lectura de l'Evangeli

Al?leluia, al?leluia, al?leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al?leluia, al?leluia, al?leluia.

Marc 4,26-34

Deia encara:
-Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.
Deia també:
-A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel poden fer niu a la seva ombra.
Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.

 

Al?leluia, al?leluia, al?leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al?leluia, al?leluia, al?leluia.

Homilia

Jesús no habla del trabajo del campesino, sino del "trabajo" que hace la semilla gracias a su energía interna, desde que es sembrada hasta que madura, sin que el campesino intervenga. Con esta imagen Jesús parece querer consolar a quienes le escuchaban. Quizás debamos pensar -como indican los estudiosos del texto- en la comunidad cristiana a la que se dirigía Marcos, la comunidad de Roma, que estaba pasando por momentos difíciles, incluso de persecución. Aquellos primeros creyentes de Roma se preguntaban qué había sido de la fuerza del Evangelio, por qué parecía que el mal vencía. El Señor no abandona a los discípulos al poder del mal.
Con la parábola del grano de mostaza, Jesús quiere mostrar el estilo del reino, quiere enseñar cómo se hace realidad. Insiste en la pequeñez de la semilla. Nadie hace cosas grandes por ser poderoso. En el reino de Dios sucede lo contrario: "El que quiera ser el primero entre vosotros, que sea esclavo de todos", dice Jesús. En definitiva, quien se hace pequeño y humilde se convierte en un arbusto de tres metros de altura que da cobijo a las aves del cielo. Ya el profeta Ezequiel, mientras estaba exiliado en Babilonia, había preanunciado que una frágil rama, como la copa de un cedro, se convertiría en un árbol robusto y reconfortante. "Yo tomaré un tallo de la copa del alto cedro, de la punta de sus ramas escogeré un ramo y lo plantaré yo mismo en una montaña elevada y excelsa: en la alta montaña de Israel lo plantaré. Echará ramaje y producirá fruto, y se hará un cedro magnífico" (Ez 17,22-23).
El reino de Dios crece como esta pequeña semilla de mostaza, como la pequeña copa del cedro: no se imponen por su potencia exterior sino que crece por obra del Señor. El amor es la savia que las impulsa. Allí donde los pobres son saciados, los afligidos consolados, los extranjeros acogidos, los enfermos curados, los que están solos consolados, los presos visitados y los enemigos amados, actúa el reino del Señor.