Lectura de la Paraula de D?u
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Mateu 5,33-37
"També sabeu que es va dir als antics: No trenquis els juraments. I encara: Compleix allò que has jurat al Senyor.
"Doncs jo us dic: No juris mai; ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l'escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran rei. No juris tampoc pel teu cap, perquè tu no en pots fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Hay que recuperar la confianza entre los hombres, y por eso hay que alejar la desconfianza que implica el suplemento del juramento. Hoy, por desgracia, la confianza recíproca se está como secando porque se abusa de las palabras y se les da escaso valor. Jesús, por una parte, nos pide humildad, que es la base de las relaciones entre nosotros. Y la humildad va seguida de la verdad y la franqueza. Con cierto humor Jesús advierte que no vale la pena jurar "por tu cabeza", pues no tenemos el poder de hacer volver blanco o negro ni uno solo de nuestros cabellos. Por otra parte, en cambio, Jesús subraya que el Señor creó al hombre y le dio la dignidad de la palabra. Por eso Jesús dice: "Sea vuestro lenguaje: 'Sí, sí', 'no, no', que lo que pasa de aquí viene del Maligno". Nuestras palabras tienen un peso; por eso no deben ser vanas o ambiguas. A través de ellas se muestra nuestro corazón, del mismo modo que pasa con Dios. El Maligno intenta aumentar su fuerza corrompiendo las palabras. El discípulo de Jesús debe aprender a saber decir sí a la vida que viene del Evangelio y al mismo tiempo debe oponer un no firme a las propuestas que llevan al mal para él y para los demás. También es importante saber decir no, es decir, imponer una disciplina del corazón. Decir sí al Señor que llama, y decir no a seducciones y propuestas que solo aparentemente dejarían entrever un bien para nuestra vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
